Els mals immobiliaris

Quan ha quedat més que demostrat que la desregularització que hi ha hagut –i existeix– al sector immobiliari a Espanya pot portar un país a la ruïna, i quan s’han pogut identificar la majoria de disfuncions en el sistema que han permès que aquell risc hagi estat més que una possibilitat, seria de necis no posar remei a aquesta situació. O almenys, no intentarho. Lamentablement, les administracions públiques no han adoptat mesures correctores. I aquestes mesures tan necessàries no es poden dissenyar ni implantar quan a un li convingui. Necessiten un tempo molt condicionat.

Qui sí que ha adoptat mesures des de fa uns quants anys ha estat la banca. Actualment, tot promotor que pretengui iniciar una promoció en la qual tingui necessitat d’utilitzar un préstec hipotecari coneix àmpliament la ‘intervenció’ econòmica a què ha de sotmetre’s: si vols finançament t’has de sotmetre de forma permanent al control econòmic d’un tercer, proposat per l’entitat financera però pagat pel promotor. Aquests professionals, denominats controllers o project monitoring, fiscalitzen tota la gestió econòmica del projecte. En molts casos, les entitats financeres arriben a pagar directament els industrials i proveïdors, sense que el promotor toqui els diners. Tot això amb la intervenció d’aquells professionals tecnicoeconòmics. A Espanya ha estat tradicional que siguin els arquitectes tècnics (aparelladors) els que s’ocupin dels mesuraments, la valoració de les innombrables partides d’obra i la gestió de la contractació i liquidació de les obres.

Des del món anglosaxó ens arriba un altre tipus de professional, el quantity surveyor, que, amb els coneixements de l’arquitecte tècnic espanyol quant a als aspectes de control econòmic, desenvolupa amb gran prestigi aquestes funcions. A Anglaterra no es concep abordar una construcció de mitjana dimensió sense la intervenció d’aquests professionals i existeixen empreses dedicades al quantity surveying que tenen més de 230 anys d’antiguitat!

Amb aquestes noves figures se soluciona només una part del problema. Hi ha moltes altres disfuncions que cal corregir i regular. Ningú fins ara no s’ha posat a treballar per exigir, des de les administracions, que tots els intervinents en el procés constructiu tinguin cobertura obligatòria de responsabilitat civil, excepció feta dels tècnics i del promotor, i únicament per a determinats supòsits de risc. Què espera l’Administració per implantar aquesta obligatorietat de cobertura asseguradora de tots els intervinents (constructor, industrials, subministradors, etcètera)?

Gràcies a aquest buit legal, a Espanya qualsevol es pot posar a treballar com a industrial de la construcció sense que ningú l’obligui a tenir una cobertura asseguradora. Però d’això en parlarem un altre dia...

Lamentablement, les administracions públiques no han pres mesures correctores