“Moltes universitats tancaran, perquè ja no fan falta”

Tinc 46 anys i n’he dedicat 20 a investigar quines polítiques públiques funcionen i quines no. Vaig néixer a Veneçuela: quan la ideologia substitueix el coneixement, els països fracassen. Centenars d’universitats no existiran d’aquí 20 anys, perquè ja no

Ensenyarà vostè alguna cosa nova aquest curs? La pregunta que tots els professors ens estem fent a Harvard ara és: què puc ensenyar jo millor que ningú?

I cada professor fa la seva.

Però els que no siguin els millors en alguna cosa, com les universitats que no siguin les primeres en un segment, desapareixeran. I en tancaran moltíssimes a tot el món.

Per què?

Perquè ja no fan falta.

Hi ha moltes altres coses que haurien de tancar abans que les universitats.

Continuaran funcionant les que es repensin a si mateixes en la societat digital. Ja no té sentit que milers d’universitats a tot el planeta tinguin els seus professors fent la mateixa classe de càlcul infinitesimal, per exemple, quan n’hi ha un que és el millor.

Bé, però el meu és el que és aquí.

Ja no, perquè la classe del millor es pot gravar, editar, pujar i repetir un nombre infinit de vegades en qualsevol suport i lloc.

I les barreres de l’idioma, la cultura...?

Hi haurà un professor de referència en cada segment; en cada especialitat i en cada línia.

Però no és el mateix veure una classe en vídeo que tenir el professor davant.

El professor de referència en cada matèria difondrà les seves classes i seran el punt de partida per a tothom. Aquesta dinàmica acabarà per imposar-se i posarà en crisi les universitats que no s’adaptin i no creïn valor.

Com poden adaptar-se?

Personalitzant molt més l’ensenyament, per començar, i la investigació. Ja no té sentit fer la mateixa classe any rere any per a un munt d’alumnes que amb prou feines coneixes.

Vostè és de referència? I ho fa?

Jo he descobert, com els meus col·legues a Harvard, que els alumnes han d’arribar a classe amb els continguts ja treballats, per exemple, amb les classes a distància. Després els personalitzem. Els professors que només repeteixin discurs estan perduts.

És una dinàmica a llarg termini?

Està passant: una prestigiosa universitat de Califòrnia va anunciar fa poc als professors de filosofia que podien anar-se’n a casa, perquè el seminari l’impartiria des de Harvard un filòsof de referència, Michael Sandel.

Com si fos una estrella del rock.

Per descomptat que això no passarà sense la resistència dels altres professors a ser subordinats

pel de referència. Aquests li van enviar una carta a Sandel queixant-se.

Pobres: quin tràngol.

Doncs situacions així es repetiran a tot el món. Els alumnes només voldran els millors.

Per què ens sona tan familiar?

Perquè la societat digital i el cost zero per a la còpia i transmissió de continguts està generant diàriament dinàmiques del “guanyador s’ho emporta tot” en tots els sectors.

Per exemple.

Els periodistes que repeteixen com lloros el que passa també desapareixeran. Només quedaran els que aportin valor. Donar la notícia i redactar-la ja ho poden fer els robots.

Què ens ha d’explicar!

El Pulitzer Thomas Friedman ens ho ha referit amb detall a Harvard: només quedaran els actors que siguin de referència –diaris i periodistes– en cada segment de la informació i l’opinió dels continguts d’actualitat.

De nou el guanyador s’ho emportarà tot.

I el guanyador serà qui aparegui davant l’audiència com a únic, perquè ofereix el millor valor en el seu segment.

I si ets dels bons, però ningú no sap qui és el millor?

El ets desafiamentúnic i perfeccionar-teés trobar el fins segmenta ser el en millor, què perquè ofereixes un valor genuí.

Vostè va néixer a Veneçuela...

Soc de família jueva sefardita i ara visc a Boston, però vaig néixer allà, sí. I em vaig doctorar allà.

Com un país tan ric arriba a tan pobre?

La pregunta seria: per què Veneçuela té les institucions, tan febles, que té?

Per què li passa això a tot Sud-amèrica? Hi ha cap país, allà, que no les tingui?

Xile, perquè no gosa fer amb la seva economia els experiments ideològics que altres països no paren d’assajar. I de patir.

Per què els xilens no arrisquen en utopies les coses de menjar?

Perquè tenen un cos de tècnics sòlids formats en universitats de prestigi i en el seu Banc Central i saben de què parlen quan parlen d’economia i del que és important per al benestar de la gent.

Per exemple.

Vaig tenir un professor a Xile, Andrés Velasco, que va ser ministre quan el coure era car i tots els partits li deien que es gastés ja en prestacions els diners del Fons del Coure...

Un fons que va instituir l’Estat xilè i que pertany a tots els ciutadans.

...Per a necessitats immediates, però ell va aguantar les pressions i els va estalviar. I va ser el millor per a tothom, perquè va donar estabilitat i fiabilitat a l’economia xilena. I avui els xilens viuen millor que sense el fons.

Suposo que ningú no l’hi va agrair.

Era el millor per al país però no popular. Fixi’s en Trump: no és el millor per al país, però és tan popular que guanya eleccions.

LLUÍS AMIGUET