Jocs de cartes

ELS independentistes no anaven de farol, però això no vol dir que les seves cartes siguin guanyadores. Com deia l’Eddie (Paul Newman) a El color del

diner, per guanyar al pòquer cal un cap lúcid i molts nassos, però sovint la gent confia massa en els seus nassos. El sobiranisme juga fort, però violentant les costures de la democràcia parlamentària. En dues sessions han aprovat les anomenades lleis de desconnexió, saltant-se totes les cauteles democràtiques al Parlament (no s’han tingut en compte les indicacions del secretari general, el lletrat major i el Consell de Garanties, contràries a la votació) i amb un procediment d’urgència que limita les funcions de l’oposició. Ahir li va tocar el torn a l’anomenada llei de transitorietat jurídica, que només entraria en vigor en el cas que el dia 1 d’octubre hi hagués un referèndum i guanyés el sí. La majoria parlamentària no ha travessat una línia vermella, sinó dues. Una llei que, d’altra banda, resol pocs dubtes (constantment parla d’acords amb l’Estat que sonen a brindis al sol) i ni tan sols s’ajusta als principis de la separació de poders.

Al migdia, Mariano Rajoy va comparèixer després del Consell de Ministres per anunciar la impugnació davant el TC de la llei del Referèndum i del decret de convocatòria, així com de la resolució per designar la sindicatura electoral. Igualment va explicar que es notificarà al Govern, a una llarga llista de càrrecs autonòmics, als alcaldes catalans i fins i tot als directors de mitjans públics les responsabilitats que hauran d’afrontar en cas que incompleixin les seves obligacions a partir del moment de la suspensió de la llei. El president del Govern espanyol no va demanar de moment mesures cautelars, com si no volgués augmentar la pressió ambiental. Rajoy deu saber que la política té alguna cosa del pòquer. Com va dir Annie Duke, llegendària professional de les cartes: “El pòquer és un joc que no consisteix a guanyar diners, sinó a prendre les decisions adequades ”.