Treva institucional.
En l’homenatge d’ahir a sanitaris, policies i bombers que van actuar el 17-A van coincidir autoritats del Govern central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona; també hi era el major dels Mossos (esquerra).
La majoria dels policies i treballadors d’emergències de Barcelona eren molt joves i encara no vestien l’uniforme quan es va viure la infàmia d’Hipercor, el 19 de juny del 1987, ara fa 30 anys. Els atemptats gihadistes del 17 d’agost van ser la seva primera gran prova de foc, que van superar “amb una actuació destacada i exemplar”, segons l’Ajuntament, que ha concedit gairebé per unanimitat –amb la previsible nota discordant de la CUP– la medalla d’or al mèrit cívic a aquests homes i dones que sempre corren en la direcció contrària a la de tothom.
Guàrdies urbans, tècnics d’urgències i emergències socials, bombers, mossos d’esquadra i sanitaris. La ciutat els va tributar ahir un emotiu homenatge en dos actes, primer al saló de plens de l’Ajuntament i després a l’edifici de l’Auditori. Ada Colau, una de les moltes persones que no va poder evitar les llàgrimes, va admetre que mai no es va sentir més orgullosa de ser l’alcaldessa de Barcelona. “Moltes gràcies –els va dir– perquè un altre cop éreu on calia. Sempre sou on fa falta i això us fa imprescindibles”.
La platea era atapeïda d’uniformes. Homes com una casa de pagès, com el guàrdia 71.213, amb el blau fosc de les unitats especials, semblaven aquells nens que a la platja criden: “Mama, mama, mira què faig”. Amb el mòbil a una mà i agitant l’altra, mirava cap a dalt, cap a la platea, i deia: “Aquí, papa, soc aquí. No em veus?”. Des de la platea també arribava de tant en tant el plor d’un nadó, que recordava que els homenatjats són pares, mares, fills, filles...
Quan l’acte encara no havia començat, la Noe, una de les integrants del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (Cuesb), es va fer una foto davant l’escenari amb dos companys. En un passadís, la Mont, que el dia 17 va interrompre les seves vacances a Figueres, parlava amb un policia. Ella i la Noe van ser dues de les representants del Cuesb que van encapçalar la manifestació del dia 26 i que van por- tar la pancarta, juntament amb els bombers, els policies i els sanitaris, davant de les autoritats.
El pianista i compositor Albert Guinovart i la periodista Gemma Nierga, la marxa forçada de la cadena Ser de la qual ha deixat una legió d’oients amb una sensació d’orfandat, també van contribuir a humitejar més d’una mirada. El primer, amb les seves meravelloses peces de Valsos poètics. La segona, amb l’explicació que la Rambla continuarà sent per ella i els dos fills “el camí de la il·lusió”,
Ada Colau va plorar en el lliurament de les medalles d’or als herois de la Rambla
L’ALCALDESSA
“Una pilona pot frenar una furgoneta, però no l’odi”, diu Gemma Nierga
LA PERIODISTA
la ruta que els porta any rere any al Portal de la Pau i al desembarcament i l’arribada de Ses Majestats, els Reis d’Orient.
Gemma Nierga, que personifica la reconquesta ciutadana “del nostre carrer més universal”, va tornar a estar immensa. Com quan es va saltar el guió en la manifestació contra ETA per l’assassinat d’Ernest Lluch, fa 17 anys, i es va adreçar als polítics (“ustedes, que pueden, dialoguen por favor”). Ahir va llegir els noms de totes les víctimes de l’atropellament de la Rambla, inclosos els d’en Pau i l’Ana Maria, assassinats a la Diagonal i Cambrils. Després es va preguntar “en què ens hem equivocat”, tot i que va recordar que “una pilona pot frenar una furgoneta, però no l’odi”.
Fins i tot els no catalanoparlants ja saben què significa l’expressió “No tinc por”, que està molt bé com a lema, malgrat que és molt matisable. Ada Colau també es va preguntar “què hem fet malament perquè joves integrats sentin aquesta fascinació per l’odi”. L’alcaldessa va explicar que molts agents i treballadors municipals li van reconèixer l’endemà de la barbàrie que sí que van tenir por, però que no es van mou-
re d’on eren “perquè era just allà on volien ser i on tornaran a ser si és necessari”. Unes hores abans, a l’Ajuntament, Maria Rovira, regidora i portaveu de la CUP, es va oposar a les medalles, no pels bombers, els sanitaris o els treballadors d’emergències, sinó pels seus companys de viatge. El seu al·legat contra “les funcions repressives dels anomenats cossos de seguretat” va saltar del clàssic épater le bourgeois a un indiscriminat épater pour épater. “És una llàstima que l’acord del ple no sigui unànime”, va lamentar l’alcaldessa.
Més tard, a l’Auditori, Ada Colau va recalcar que els premiats, i molt especialment els guàrdies urbans, no es van limitar a complir amb el seu deure. “Es van jugar la vida durant més d’una hora”, quan no sabien quants terroristes continuaven a la zona, si la furgoneta tenia explosius o si hi n’havia altres en camí. I, malgrat tot, “com l’agent que va agafar en braços el nen de tres anys que agonitzava”, es van quedar allà, “donant consol als ferits i acomiadant els morts”. El 17 d’agost, va concloure, “vam viure el millor i el pitjor de la condició humana. No oblidarem mai les imatges de dolor, però res no esborrarà mai la vostra exemplar resposta, la vostra professionalitat i humanitat”.
En nom de tots els seus companys, van recollir les medalles l’Ana, en Sergi, l’Eduard, la Laura, l’Albert, la Patrícia, en Sergio, en Luis, la Silvia i el Javier. Són policies, caps de torn del Cuesb, metges, bombers, infermeres i tècnics sanitaris. La majoria, per no dir tots, van treballar a l’epicentre del dolor i ja saben què pensava Nietzsche quan va dir que qui s’apropa a l’abisme, corre el risc que l’horror el miri als ulls. La cúpula dels Mossos, que tenia tants agents rasos on elegir, va decidir que un dels dos que van recollir el guardó fos un comissari.
L’al·legat sense concessions de l’ ant i capitalista Maria Rovira al saló de plens de l’Ajuntament va recordar al cronista una escena que va presenciar al Cuesb, la matinada del 17 al 18 d’agost. La Meri, una d’aquestes treballadores que tant elogia la portaveu del grup municipal de la CUP (que sempre parla en femení: “Les veïnes, les companyes de la sanitat, les...”) se n’anava, després d’una jornada esgotadora i sense horaris, en la qual havia compartit moltes abraçades i llàgrimes. Quan la va veure agafar el casc, la Montserrat, una de les seves companyes, li va dir: “Però te’n vas a casa amb moto? I la Meri va sospirar i va respondre: “Sí, necessito aire. Aire!”.