L’obsessió del laberint

JORGE Luis Borges es refereix sovint en la seva obra als laberints, i fins i tot té poemes i contes dedicats a aquestes trampes geomètriques. Els seus biògrafs relaten que de petit va descobrir a la biblioteca paterna un llibre de l’editorial francesa Garnier, amb un gravat que reproduïa una construcció en forma d’amfiteatre, de murs alts i camins intricats, per on vagaven, perduts, homes i animals. Un dels relats més anguniosos (El jardín de los senderos que se bifurcan )ésel que descriu un inquietant laberint que està igualment perdut en el paisatge. Borges va estar tota la seva vida obsessionat amb la idea de perdre’s, però també amb la perversitat dels dissenyadors de laberints, ja que són recintes destinats a extraviar-se. Possiblement perquè la seva imatge és una invitació a explorar el destí de l’home, que no pot controlar.

El contenciós català s’assembla cada cop més a un laberint en el qual no és possible trobar la sortida. Els constructors del laberint han estat d’aquí i d’allà, com si estiguessin condemnats a no trobar-se, com si visquessin el desacord com una mena de fat. D’aquesta manera assistim a un cúmul d’incerteses, que a curt termini poden despertar emocions desbordades, sentiments enfrontats i decisions descontrolades. L’independentisme es retroalimenta amb les amenaces, mentre l’Estat infla el pit amb els desafiaments. La paraula ha deixat de pertànyer al territori de la raó pura, per endinsar-se en el coliseu de les frases agressives.

Ningú no sap com fugir del laberint i sobretot tots desconeixen com fer-ho sense un cost excessiu. El món ens mira sorprès davant la dimensió de la crisi. L’esperança és que Mariano Rajoy digués amb solemnitat que “no renuncia a res”. Dit tan rotundament podríem creure que tampoc no descarta l’entesa.