La guerra de Kim
El 9 de setembre del 1948, fa avui 69 anys, va ser proclamada la República Popular Democràtica de Corea, el presumpte Estat comunista –definició sota la qual s’emmascara una dictadura familiar totalitària que oscil·la entre l’esperpent i l’espant– assentat al nord del paral·lel 38 de la península coreana. A l’hora de llegir aquestes línies, molt probablement el règim dirigit per Kim Jong-un ho hagi celebrat o estigui a punt de fer-ho de la manera habitual, és a dir, llançant algun míssil en algun punt de la regió, desafiant una vegada més la comunitat internacional. La penúltima provocació, la detonació d’una bomba d’hidrogen –la seva sisena prova nuclear subterrània– diumenge passat, li va valer una duríssima reacció dels Estats Units, que el va amenaçar amb una “resposta militar massiva”. “El “foc i la fúria” de Donald Trump però dit amb altres paraules. I aparentment amb la mateixa falta de contingut.
Perquè... estan realment disposats els Estats Units i els seus aliats a llançar un atac militar preventiu contra Pyonyang per evitar que continuï desenvolupant el seu programa nuclear? Tot indica que Kim Jong-un, el “líder suprem” de Corea del Nord, no ho creu en absolut. Per al dictador nordcoreà, tercer de la dinastia fundada per Kim Il-sung, l’aposta nuclear representa una garantia de supervivència. Del règim en primer lloc, que es creu greument amenaçat pels EUA i a qui només veu capaç de frenar gràcies a la dissuasió nuclear. I del seu propi lideratge.
Kim Il-sung, el “president etern”, tenia la legitimitat que li va atorgar la guerra. Resistent contra l’ocupació japonesa, integrat després a les files de l’Exèrcit Roig soviètic, el fundador del règim de Corea del Nord va ser impulsat al poder per l’antiga URSS, que va crear un règim estalinista entorn del Partit del Treball de Corea i el seu líder. La Guerra de Corea (19501953) va reforçar el seu comandament, que va exercir fins a la seva mort el 1994. Els seus successors, el seu fill Kim Jong-il –l’“estimat líder”, que va regnar entre el 1994 i el 2001– i el seu net Kim Jong-un, s’han afirmat en el tron accentuant el terror i exacerbant el culte a la personalitat fins a nivells que podrien semblar ridículs si no fossin sinistres. Per a l’últim de la saga, la cursa nuclear i la seva pugna amb els EUA és un mitjà de reforçar-se a l’interior. I, si se surt amb la seva, una manera de garantir que el seu règim no pugui ser enderrocat des de l’exterior. La falta d’efecte de les sancions econòmiques aprovades per l’ONU –Pyonyang ha aconseguit esquivar-les gràcies al suport directe o indirecte de la Xina–, ha portat el president Trump i alguns dels seus col·laboradors a plantejar-se l’eventualitat d’una intervenció armada en el cas que Kim Jong-un portés el seu desafiament a l’extrem d’amenaçar directament els interessos nord-americans (atacant, per exemple, l’illa de Guam, on els EUA disposen de diverses bases militars, com va amenaçar de fer el mes passat d’agost abans de fer-se prudentment enrere).
Pascal Boniface, director de l’Institut d’Estudis Internacionals i Estratègics (IRIS, en les seves sigles en francès), escrivia aquesta mateixa setmana a La Vanguardia que una solució militar és inviable: “Trump no té solucions militars al seu abast; si ataca Corea del Nord, és segur que guanyaria la guerra, però mentrestant pot haver destruït Seül o Tòquio”, sosté. Succeeix, tot i això, com sempre en aquests casos, que hi ha opinions completament divergents. I ni tan sols fa falta anar a la recerca dels falcons del Pentàgon per trobar-les. En aquest mateix costat de l’Atlàntic, Valérie Niquet, experta en Àsia de la Fundació per a la Investigació Estratègica (FRS), sosté exactament el contrari. En un article publicat en Le Monde sota el títol Davant Corea del Nord, l’opció militar és la menys arriscada, Niquet admet que aquesta via és molt perillosa i que Seül podria ser la primera víctima d’un contraatac nord-coreà, però encara i així creu que la tolerància de Washington deixaria els seus aliats asiàtics inermes i obriria la porta a què Pyonyang, enfortit amb la seva capacitat nuclear, intentés imposar per la força una reunificació de la península coreana. “L’opció de l’apaivagament i del diàleg, encara que pugui semblar més raonable, podria ser també la que finalment desemboqués en conflictes molt més greus”, conclou.
Potser sí, potser no... En qualsevol dels casos, el resultat d’una intervenció militar –encara suposant que no s’utilitzessin armes nuclears– seria catastròfic per a milions de persones. En els seus preparatius d’una possible intervenció, els militars dels Estats Units han calculat els eventuals efectes d’un atac i dibuixat diversos escenaris. Chetan Peddada, exoficial d’intel·ligència de l’exèrcit dels EUA, ho exposava dijous a Foreign Policy. I posa els pèls de punta.
Corea del Nord, que disposa d’un exèrcit de més d’un milió d’homes i d’un imponent arsenal bèl·lic –inclosos un miler de míssils, així com dipòsits d’armes químiques i bacteriològiques–, podria llançar un atac d’artilleria devastador sobre Corea del Sud, que podria causar “desenes de milers de morts” i destruir Seül, la capital. També hi hauria nombroses baixes entre les tropes nord-americanes estacionades al país. Els nord-coreans podrien així mateix infiltrar-se al sud, bé mitjançant submarins –desembarcant tropes a les seves costes– o a través de la xarxa de túnels que se suposa que ha construït a la zona de la frontera –pels que podrien transitar 8.000 soldats cada hora–, o llançar atacs “descentralitzats” a través dels seus agents secrets repartits pel món...
Els Estats Units i Corea del Sud acabarien vencent i enderrocant el règim de Pyongyang, però amb el cost d’una “sagnant i pírrica guerra”. En la qual acabarien pagant els mateixos de sempre.
El resultat d’una intervenció militar, encara que no s’utilitzessin armes nuclears, seria catastròfic