Els russos de Síria
L’estreta relació entre Moscou i Damasc es remunta a l’època soviètica i s’ha enfortit amb la guerra civil
En un dels rars cinemes oberts a Damasc vaig veure una pel·lícula que em va interessar. Un jove sirià s’enamora i es casa amb una noia russa que és ben acollida per la seva família.
Un dia es troba al carrer amb un vell company d’escola, convertit en imam, que comença a visitar amb assiduïtat. És un religiós salafista de llarga barba, que el persuadeix de freqüentar la seva mesquita, embeure’s d’un islam obscurantista.
Lentament va adquirint els seus costums, passa les hores enganxat als programes de televisió dels predicadors a sou de l’Aràbia Saudita i de Qatar, adopta el seu estil de vida, es deixa créixer la barba i es fa intransigent. Descuida la seva esposa russa que, decebuda, li escriu una carta de comiat i se’n va de la casa. Tota la seva família s’inquieta pels canvis tan rotunds d’actitud, pel seu aïllament en la religió. La pel·lícula acaba amb el retorn a la vida anterior, escapolint-se de la perniciosa influència de l’imam, expressat significativament en l’acte d’afaitar-se la barba i tornar als braços de la seva esposa en un final feliç.
Quantes persones componen la comunitat russa a Síria? És difícil avaluar-lo amb precisió. No em refereixo al contingent militar enviat pel president Putin per ajudar el Govern de Baixar al-Assad en la seva guerra contra els grups armats de l’oposició. Des de fa dècades, des dels setanta, la relació entre l’URSS i Síria va ser molt sòlida. Milers de sirians van viatjar a Moscou per estudiar Medicina, Arquitectura, Enginyeria o Química, i molts es van casar amb russes tornant al seu país d’origen.
Hi ha entre 70 i 100.000 persones amb doble nacionalitat. Al principi del conflicte bèl·lic, Moscou va repatriar gran part dels seus súbdits. En els meus primers viatges a Damasc el 1970, els soviètics –consellers, tècnics, enginyers– omplien llavors els pocs hotels que hi havia a la capital, com el Semiramis, l’Omeyad, el Catans. Quan vaig visitar la presa de Tabqa a la vall de l’Eufrates, en una zona ara insegura, centenars d’obrers especialitzats soviètics treballaven en la construcció de la gran presa, ambiciosa obra del rais Hafiz al-Assad, pare de Baixar. Aquell embassament i el seu veí poblat pretenia ser nucli d’una societat socialista, gresol on es fonguessin totes les diferències tribals de la població heterogènia.
La dècada dels setanta va ser l’època daurada de l’URSS als pobles àrabs per la gran influència que va exercir sobre Egipte, Iraq, Síria, el Iemen o els palestins de l’OAP. El 1988 es va firmar un important acord de cooperació econòmica i militar entre l’URSS i Síria, i Damasc es convertir en el seu aliat mes important entre els països àrabs.
A l’enfonsar-se l’URSS, Síria es va quedar, com em va dir un ambaixador espanyol, “sense pare ni mare”. El règim va haver d’adaptar-se a les noves circumstàncies internacionals dominades pels Estats Units.
L’eclipsi soviètic a l’Orient Mitjà va deixar un buit molt perceptible. Ha estat Putin qui va desempolsegar els vells expedients militars, comercials, diplomàtics, per aconseguir, ja sense cap pretensió ideològica, que Rússia tornés a ser present a la regió. Als milers de sirians que van anar a estudiar a Moscou ha seguit una nova generació que ha reprès el seu camí.
El rus s’estudia en escoles públiques i se sent parlar de tant en tant als carrers. Si bé Damasc, on es troba la seva fortificada ambaixada bombardejada alguna vegada pels rebels, la seva presència militar és invisible, a Alep és omnipresent, amb el carros de combat, les patrulles militars de carrer. Al seu famós carrer Quatli, a prop del mític Hotel Baron, ja en la dècada dels setanta, hi havia profusió de cartells comercials escrits en rus. A les ciutats mediterrànies de Lataquia o Tartus, amb base militar russa, són més visibles que fa un parell d’anys. El món militar i periodístic russos és molt tancat i actua independentment pel seu compte i risc. Sovint és el seu propi Estat Major qui publica els comunicats de guerra abans que l’exèrcit sirià.
Per a una part de la població siriana –l’oposició és contrària a l’ajuda al règim–, els russos, malgrat que poden mostrar-se de vegades altius, no estan marcats pel tarannà colonial d’Occident i respecten la seva unitat territorial. Són molts els sirians que els prefereixen als iranians. Rússia té llum verda a Síria. És indiscutible que ha tornat a integrar-se a fons en el que antigament va ser la òrbita soviètica .Un intel·lectual damasquí m’explicava que quan fa uns tres anys perillava el règim, va dir: “Que Rússia faci amb nosaltres el mateix que va fer a Crimea”.
Hi ha prop de 100.000 persones amb doble nacionalitat; Moscou en va repatriar moltes a l’inici de la guerra Putin va desempolsegar els vells acords militars, diplomàtics i comercials per recuperar influència