L’últim tren a Churchill
Fa quatre mesos que la via fèrria que unia Winnipeg amb la badia de Hudson està tallada
L’
únic diari de Churchill, el Hudson Bay Post , no és un diari, ni un setmanari, ni un mensual. Com indica la seva portada, només es publica “de tant en tant”, si hi ha notícies que ho justifiquin o algú decideix posar un anunci que pagui la tirada. Si un ós polar mata o fereix un turista, si comença o acaba algun gran projecte d’investigació científica, si el canvi climàtic provoca algun fenomen rellevant o si se’n va el perruquer local i en cal contractar un altre.
Últimament el Post apareix amb més freqüència que mai, de vegades fins i tot diversos dies seguits, perquè la localitat s’està morint. El tren bisetmanal que la unia a Winnipeg (1.400 quilòmetres al sur,la capital de la província de Manitoba) va deixar de funcionar el passat 23 de maig, després que una sèrie de tempestes i inundacions sense precedents, vinculades a l’escalfament del planeta, destrossessin la via fèrria. I com que el negoci va ser privatitzat el 1997, el seu propietari –la companyia nordamericana Omnitrax, amb seu a Denver– ha decidit que no li compensa pagar els 50 milions d’euros que costaria reconstruir-la.
Els gairebé 900 habitants de Churchill, “la capital d’óssos polars del món” i l’únic port canadenc d’aigües profundes a l’Àrtic, no s’han quedat del tot aïllats perquè hi continua havent un parell de vols setmanals. Però el cost de transportar els aliments i béns de primera necessitat per avió, en comptes d’en tren, ha fet que el preu de la llet, el pa o la carn es tripliqui, malgrat que el govern d’Ottawa està aplicant “subsidis d’emergència”. El fet portar per aire materials de construcció, portes o finestres costa cinc vegades més que fa només uns mesos.
La ciutat és un assentament permanent només des del 1717, quan la Companyia de la Badia de Hudson va establir un fort per al comerç de pells, i el va anomenar en honor al seu expresident John Churchill, primer Duc de Malrlborough i avantpassat del cèlebre primer ministre britànic. De la seva població, un 56% són indis, un 5% esquimals i la resta blancs, i es parla tant l’anglès com el cree (llengua aborigen).
El principal mitjà de transport són les motos de neu, perquè, malgrat estar en el mateix paral·lel 58 que Estocolm o Inverness (Escòcia), la temperatura mitjana al gener és de 26 graus sota zero. L’economia se sosté (o se sostenia fins fa poc) gràcies a la caça, la pesca i el turisme ecològic. Diversos hotels allotgen els visitants que venen a l’estiu a veure les balenes, i a la tardor a tocar gairebé els óssos polars que s’aproximen als autobusos mentre esperen que es congelin les aigües per poder tornar als feus del nord a caçar foques. Els més atrevits, adolescents que es prenen excessives llibertats amb els humans, són anestesiats i posats per una nit o dues en una presó especial per a ells, a fi que es calmin i aprenguin la lliçó.
A només un centenar de quilòmetres de Nunavut (els remots territoris àrtics del Canadà habitats pels inuit), el govern canadenc ha considerat Churchill com una joia en brut que podia ser el punt de connexió entre les rutes de transport marítim i terrestre per al comerç del gra. Durant la Segona Guerra Mundial, els aliats van instal·lar una estació de radar i detecció de míssils soviètics, que va sobreviure fins i tot ben entrada les guerra freda. I els seus habitants es van deslliurar pels pèls de ser els conillets d’índies en les detonacions nuclears secretes efectuades pel Ministeri de Defensa al Nord glaçat del país. La seva existència només s’ha conegut fa poc i com a conseqüència diverses generacions de nadius han patit càncer i altres malalties. D’altres no van tenir tanta sort.
Churchill va créixer entorn de la seva estació de ferrocarril, construïda el 1929 pel Canadian Pacific Railway. Però des de maig els trens es queden a Gilliam, a 200 quilòmetres de distància. A l’estiu, amb la seva llum i els seus dies eterns, tot es veu una mica millor. Però l’hivern, quan arribi d’aquí a uns mesos el fred, l’aurora boreal i les nits eternes, es presenta molt dur.
Aquesta vegada potser no són els óssos els únics que emigrin a la recerca de menjar.
La ciutat de 900 habitants ha quedat gairebé aïllada, i el cost del pa i la llet s’ha triplicat