Aires d’insubmissió
Els plens del Parlament han estat caòtics, certament. “Desgavell”, va dir Enric Juliana. “Lamentable espectacle”, va afegir Isabel Garcia Pagan. Fins i tot cal témer que la Cambra va dilapidar en 48 hores bona part del prestigi guanyat durant més de 30 anys. El menyspreu als drets de les minories va vorejar l’escàndol i va trobar el seu millor cronista en Joan Coscubiela, el roig aplaudit per la dreta. Però han tingut un valor: han servit per mostrar en la seva nuesa la realitat política catalana, les autèntiques relacions amb l’Estat i fins i tot el fons de ferides històriques que va mostrar la senyora Àngels Martínez, que va recollir banderes espanyoles com qui recull la roba estesa, però amb un to guerracivilista: “Aquesta bandera ha estat imposada per les armes”.
Què hem vist des de la distància? Hem vist, sobretot, el bloc independentista disposat a tirar endavant com sigui el seu projecte. Tot el que es va fer –publicar una llei usurpant el paper del secretari general, amagar l’informe dels serveis jurídics, negar-se a demanar dictamen del Consell de Garanties– no van ser actes de passerells. Van ser la part visible de l’afany d’eliminar qualsevol obstacle que pogués aparèixer al seu camí. L’“ara o mai” que sol repetir Joan Tardà als passadissos del Congrés es va convertir en guia. De la mateixa manera que Rajoy diu que no ha estat tants anys en política per permetre que es trenqui tot, el bon independentista pensa que no ha fet un camí tan llarg per aturar-se davant la dificultat.
I això és el que és substancial del desafiament: no rendir-se davant de res, ja sigui llei, Tribunal Constitucional, tribunals ordinaris, Fiscalia o la fortalesa de la democràcia espanyola que invoca Rajoy. És que Puigdemont i Junqueras ignoraven quina seria la reacció dels poders de l’Estat? És que ignoren que la desobediència i la prevaricació són delictes tipificats i que s’arrisquen a ser processats? Ho saben perfectament. Però senten i encomanen la mística de la causa. “L’independentisme s’ha convertit en una religió”, deia ahir Albert Rivera, i és un diagnòstic terrible per a un unionista, perquè les religions estan per sobre de les lleis dels homes i les autoritats dels estats. I necessiten, a més, màrtirs. Ser màrtir de la causa, amb cronistes que certifiquin que hi va haver persecució, és la corona més gran de llorer a què aspira un sobiranista.
Això ajuda a entendre que s’ignorin les lleis de l’Estat, per molt que Tajani digui que “anar contra la Constitució és anar contra la Unió Europea”. Això ajuda a entendre que hi hagi tantes promeses de passar per l’arc de triomf les advertències, les sentències i les inhabilitacions. I aquest serà l’autèntic xoc de trens: el dia, tan vinent, en què la fortalesa de la democràcia espanyola no aconsegueixi impedir que centenars de càrrecs públics facin la botifarra als jutges, els desobeeixin i es disposin amb el seu martiri legal a guanyar un paradís anomenat República. Malgrat tot, Rajoy assegura que no hi haurà referèndum. El que ignorem és què hi haurà al seu lloc. Però no esborreu del diccionari la paraula insubmissió.