L’equívoc de la transició
Després de les esperpèntiques aprovacions de la llei del Referèndum d’autodeterminació, de 6 de setembre, i de Transitorietat Jurídica i fundacional de la república, de 7 de setembre, i després del decret 139/2017 de convocatòria del referèndum d’autodeterminació per a l’1 d’octubre, així com a dos dies de la Diada que les separatistes ANC i Òmnium han decidit que aquest any es digui “Diada del sí”, estem en una situació de nerviosisme per la proximitat de l’1 d’octubre en què l’independentisme espera que “el seu referèndum” obri la via que Catalunya deixi de ser Espanya com més ràpidament millor.
Més d’una vegada he comparat aquest pretès Catexit de Catalunya respecte a Espanya amb l’encara no gens clar Brexit britànic respecte a la Unió Europea, amb tot el que significaria per a Catalunya no continuar estant a la UE com ho està ara com a regió d’Espanya, que és la que jurídicament és membre de la Unió Europea. Malgrat els esforços que s’han desplegat per aconseguir el suport de governs estrangers i d’organismes internacionals, la Generalitat no ha avançat en aquest sentit perquè Espanya és un país internacionalment respectat.
Malgrat això, alguns separatistes s’han atrevit a comparar la ruptura que va suposar el pas de la dictadura de Franco a la democràcia després de la llei de Reforma Política del 1976, les eleccions del 15 de juny del 1977 –el 40è aniversari de les quals vam celebrar fa poc– i el procés de redacció i aprovació de la molt avançada Constitució espanyola del 1978 que avui ens governa, amb la ruptura que ara es pretén amb una precipitada desconnexió exprés i la creació d’una república catalana independent.
Aquesta comparació és un solemne disbarat. Quan el govern de Franco va sol·licitar, el 1962, a la llavors Comunitat Europea algun tipus
La transició espanyola va ser un procés coherent i amb suport d’Europa; el procés separatista és tirar-se a la piscina sense aigua
d’associació, hi va haver un rebuig clar perquè una associació exigia complir unes condicions polítiques que el govern de Franco no complia. El 1970 només es va poder obtenir un acord comercial similar al que la Comunitat va firmar amb Israel, i es va haver d’esperar a la mort de Franco i a l’inici de la democràcia per sol·licitar l’ingrés a la Comunitat després de les eleccions del 1977.
La història de la transició ens mostra que es hi va haver un buit internacional gairebé total a la mort de Franco el novembre del 1975, mentre que la coronació de Joan Carles I i el procés cap a la democràcia va ser saludat amb entusiasme per tots els països del nostre entorn. La transició va ser considerada modèlica, per la qual cosa ha estat copiada per països que han passat de la dictadura a la democràcia.
La desconnexió que ara pretenen els separatistes no ha rebut cap suport internacional, i menys de la UE, perquè la transició que intenten els separatistes no ens portaria cap a més democràcia de la que ja tenim avui a Espanya amb un règim perfectament democràtic d’acord amb els estàndards internacionals.
No confonguem les coses. La transició espanyola va ser un procés coherent i amb acceptació internacional. El procés separatista actual de Junts pel Sí i la CUP és tirar-se a la piscina encara sabent que no hi ha aigua per esmorteir el cop.