Forta pujada del preu de l’habitatge

CATALUNYA lidera, juntament amb Madrid, la pujada del preu de l’habitatge entre el conjunt de les autonomies. L’increment registrat en aquesta comunitat autònoma ha estat –l’últim any– del 9,3% de mitjana, segons estima l’Institut Nacional d’Estadística, impulsat pel tret alcista de cost dels pisos a la ciutat de Barcelona, que voreja els nivells previs a la crisi, amb augments superiors al 22% en algunes zones. En el conjunt de l’Estat l’increment mitjà dels preus ha estat del 5,6%, gairebé la meitat que a Catalunya.

La nova pujada del preu de l’habitatge, que ja encadena tretze trimestres consecutius d’avenços, confirma la recuperació del sector immobiliari, que se suma així al creixement econòmic general que registra el conjunt del país. La construcció és l’últim motor econòmic que faltava per consolidar-se.

L’augment de l’ocupació, la millora de les condicions financeres i un bon clima de confiança en el futur, malgrat les tensions polítiques existents, expliquen l’augment de la demanda d’habitatges i, per tant, del seu preu. En això influeix també molt la consideració de l’habitatge, novament, com a alternativa d’inversió davant la baixa rendibilitat de les col·locacions financeres, tant per als particulars –especialment estrangers– com per als grans fons i grups empresarials.

Els baixos preus en què es troba encara el valor de l’habitatge, que com a mitjana encara està entre un 20% i un 30% per sota del que es registrava en els moments de l’auge immobiliari, constitueix un important estímul per a la compra, igual com l’elevat nivell que assoleixen els lloguers, sobretot a les grans ciutats i a les principals zones turístiques.

El problema que pot patir el sector immobiliari a partir d’ara és que la pujada de preus que es registra col·loqui de nou l’habitatge lluny de la capacitat de compra de la demanda potencial de bona part de les famílies, ja que els salaris no pugen –ni de lluny– en la mateixa proporció, i l’abaratiment dels costos financers ja ha arribat al final. Els tipus d’interès no només han tocat fons sinó que, a un any vista, poden començar a pujar i encarir el cost de les hipoteques. La demanda d’habitatges existeix al país, i és creixent, però la capacitat de compra té un límit.

Si bé a escala global no pot parlar-se de retorn al risc de possibles bombolles immobiliàries, perquè la pujada de preus parteix de nivells molt baixos, no succeeix el mateix a les grans ciutats com Madrid o Barcelona, així com a les zones costaneres de la Mediterrània, on els preus, com hem dit, han pujat molt per damunt de la mitjana del conjunt del país.

A Barcelona i la seva zona d’influència, davant l’evolució fortament alcista que registra el mercat immobiliari, es fa urgent implementar una política d’habitatge adequada perquè els ciutadans no siguin expulsats a causa dels alts preus que s’assoleixen. En aquest sentit és necessari un impuls important a l’habitatge social, com es reclama des de fa anys. Però és molt difícil d’implementar per l’escassetat de sòl a la conurbació barcelonina. Per això s’hauria de realitzar així mateix una política més eficaç –en col·laboració amb la Generalitat i el Ministeri de Foment– de subvencions i ajuts als ciutadans, especialment als col·lectius més vulnerables, com joves o jubilats, per comprar un habitatge i/o pagar el lloguer, ja que el seu accés s’ha convertit en el primer problema social de la ciutat.