Desacord i convivència a Catalunya
Va arribar el moment –seguint el bon exemple de Don Quixot– de “deshacer agravios, enderezar entuertos y proteger doncellas”. El mal ja està fet. Ja hem donat un espectacle lamentable. Caldrà assumir-ho i disposar-se a superar la situació amb grandesa d’ànim. Tot menys caure en un pessimisme estèril. L’estament polític, això és cert, no ha estat a l’altura de les circumstàncies però només els polítics poden solucionar el problema i cal donar per fet que ho faran.
Vegem, d’altra banda, els aspectes positius d’aquesta aguda crisi política. El primer d’ells, i el més important, és que es comença a acceptar que l’absència del diàleg és la que ha generat el problema i, per tant, la necessitat de recuperar-lo, acceptant que el dret a no dialogar no existeix en democràcia però també que no és vàlid parlar de voluntat de diàleg quan per poder iniciar-lo s’imposen condicions prèvies o es prenen accions que ho impedeixen de soca-rel. En tot cas caldrà insistir que el diàleg va ser possible abans i que continua sent possible, i encara més necessari, ara.
El segon aspecte positiu és que els partits constitucionalistes s’han convençut, a la fi, que quan hi ha en joc coses importants, la divisió i l’enfrontament entre ells posen en perill qualsevol sortida raonable. Les últimes notícies en aquest sentit són molt positives perquè demostren –encara sense prou fermesa– que estan donant prioritat a l’interès general sobre el partidista, que és justament el que caldria fer en totes les ocasions. El partit socialista ha proposat, en aquest sentit, la creació d’una comissió de diàleg per a l’avaluació i modernització de l’Estat autonòmic i compta amb el suport del PP i de Ciutadans i, en alguns aspectes, amb Units Podem. És una proposta vàlida. No és certament el que vol el Govern però obre un camí que podria ser molt positiu per analitzar fórmules que poguessin satisfer les diferents posicions polítiques sobre el model territorial. Ja existeix el convenciment generalitzat que aquest tema cal abordar-lo amb promptitud i amb decisió. No hi pot haver marxa enrere. Com va dir al seu dia Jordi Pujol, “no és possible la independència i no és possible continuar així”.
Per la seva banda, els partits sobiranistes sembla que comencen a adonar-se que no són l’únic intèrpret autèntic de la ciutadania catalana i que no han d’actuar –i ho estan fent– com si ho fossin. La majoria independentista formada entre partits que tenen ideologies radicalment oposades en tots els altres temes els pot portar a situacions impossibles de gestionar, a més de malmetre i confondre la seva imatge. Junts pel Sí ha de repensar les seves prioritats i reconèixer que ja no és possible, passi el que passi, que el referèndum de l’1-0 tingui el grau de preparació que requereix una organització tan complexa i sobretot que no és possible oferir als possibles votants les garanties legals i democràtiques indispensables per a la seva validesa. Poden donar la culpa de tot això a qui els sembli oportú però el cert és que lluitar per un referèndum mancat de les condicions bàsiques per ser-ho no sembla assenyat ni raonable, tret que sigui una estratègia per a una solució alternativa: eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari després d’haver creat el clima polític més propici per als seus interessos. Una solució, per cert, que podria tenir els seus avantatges en termes d’un relaxament de la tensió actual i l’objectivació del problema en el seu conjunt a través d’un procés electoral amb totes les garanties.
Dit això, caldrà centrar-se, a partir d’ara, en com controlar i reconduir la situació com a conseqüència de l’allau d’accions legals i declaracions agressives que acabaran esgotant la paciència del personal com ja va succeir també en la discussió de l’Estatut català i, així mateix, en el 9-N. Cal evitar, d’entrada, que els extremistes i els radicals ens condueixin a dilemes impossibles i ens obliguin a decisions extremes. El que va succeir al Parlament català no justifica una desqualificació dels seus protagonistes. Mereixen tot el nostre respecte. Sabran reaccionar amb intel·ligència i amb pragmatisme.
Catalunya és una comunitat meravellosa que ha donat exemples admirables en tots els ordres de la vida, ja siguin econòmics i empresarials, culturals o esportius. La seva societat civil és la més desenvolupada del nostre país i haurà de fer ara un esforç especial per calmar els ànims i ajudar a dissenyar un futur polític que potenciï al màxim totes les seves capacitats. Deixem-nos de simplismes i d’estereotips. No ens donem lliçons de res. Donem-nos exemples de bona entesa, de flexibilitat i de positivisme. Aprendrem que hi ha moltes coses en les quals es pot cedir sense prendre cap mal. És a dir, cal que tots, no només els catalans, tinguem finalment seny.
Vivim una època de canvis sociològics molt intensos en els quals caldrà posar-se a reflexionar renunciant a plantejaments dogmàtics. Ja no hi ha problemes simples i el tema català és especialment complex i admet tota mena d’aproximacions intel·lectuals. L’única que hem d’eliminar és la que pretén que el desacord impedeixi la convivència. És just el contrari. És el desacord el que l’enriqueix.
El desacord no impedeix la convivència; és just el contrari: és el desacord el que l’enriqueix