Juan-José López Burniol Espanyols, a les coses!

José Ortega va escriure, a la seva Meditación del pueblo joven, aquestes paraules mil vegades repetides: “¡Argentinos! ¡A las cosas, a las cosas! Déjense de cuestiones previas personales, de suspicacias, de narcisismos. No presumen ustedes el brinco magnífico que dará este país el día que sus hombres se resuelvan de una vez, bravamente, a abrirse el pecho a las cosas, a ocuparse y preocuparse de ellas directamente y sin más, en vez de vivir a la defensiva, de tener trabadas y paralizadas sus potencias espirituales, que son egregias”. Si hi substituïu la paraula argentins per espanyols –catalans inclosos–, veureu que la resta ens és completament aplicable. I és des d’aquesta perspectiva com s’ha d’entendre el que ve a continuació.

El problema polític més greu que Espanya té plantejat avui és el mal anomenat “problema català”. No ha sorgit ara amb l’emergència dels populismes. Les seves causes són remotes. I no és una maledicció històrica, sinó un problema polític. És, en realitat, el “problema espanyol” de l’estructura territorial de l’Estat, és a dir, de la distribució del poder, del repartiment del poder. Es tracta de resoldre d’una vegada –i ja és hora!– de quina manera s’organitza i reparteix el poder a Espanya: si es concentra a la capital de l’Estat, en mans d’un nucli políticofinancer-funcionarial-mediàtic consolidat i renovat a través dels segles, o bé s’organitza en xarxa, distribuint-lo entre les diferents comunitats –nacions culturals– que integren l’Estat, utilitzant els instruments tècnico-jurídics adequats, que no són altres que els del federalisme. I, pel fet de ser el problema polític espanyol per antonomàsia, es planteja d’una manera apressant cada vegada que Espanya recupera la llibertat; com va passar quan es va proclamar la Segona República i en iniciar la transició.

Actualment aquest problema perviu més agut que mai, després d’un procés de secessió tan llarg i ominós com el viscut a Catalunya. Per tant, prescindint que el referèndum de l’1-O arribi a celebrar-se o no, es convocaran tard o d’hora unes eleccions que definiran l’escenari polític català en aquests termes o semblants:

1. D’una banda, el poder polític corresponent a la Generalitat deixarà d’estar en mans de la burgesia majoritàriament barcelonina que l’ha exercit –des del pont de comandament de CiU– des de la instauració de l’Estat autonòmic, per passar a mans d’un grup social diferent: la menestralia, enquadrada preferentment en Esquerra, que té una forta implantació a les comarques catalanes. És a dir, una cosa semblant –encara que no idèntica– al que ha succeït a l’Ajuntament de Barcelona amb l’accés a l’alcaldia d’Ada Colau.

2. El problema espanyol del repartiment de poder continuarà subsistint, agreujat, mentre no s’afronti com el que és: un problema polític l’única sortida viable del qual és un pacte fruit d’un diàleg transaccional, que es concreti en recíproques concessions.

Aquesta eina que és el “diàleg transaccional” s’ha d’utilitzar observant una regla no escrita però que es desprèn de la mateixa naturalesa de les coses: la iniciativa ha de partir sempre de qui té més força. Cosa que significa que, per resoldre el “problema espanyol”, la iniciativa hauria de partir del Govern central

Es tracta de resoldre d’una vegada de quina manera s’organitza i es reparteix el poder a Espanya

amb una proposta. I la proposta hauria de concretar-se sobre aquests punts o uns altres de semblants: a) reconeixement de la singularitat de Catalunya, dels seus drets històrics com a nació, com fa respecte al País Basc la Disposició Addicional Primera de la Constitució del 1978; b) competències identitàries exclusives (en llengua, ensenyament i cultura); c) fixació d’un límit a l’aportació al fons de solidaritat (bé sigui implantant el principi d’ordinalitat, bé sigui establint un percentatge) i Agència Tributària compartida; d) consulta als catalans sobre si accepten o no aquestes reformes.

La contrapartida catalana, implícita en l’acceptació pels catalans –mitjançant referèndum– de la proposta del Govern d’Espanya, seria el reconeixement sense reserves ni excepcions del marc constitucional espanyol (renunciant a la independència i a la relació bilateral o confederal).

Atesa la urgència d’aquest assumpte, quedaria fora d’aquesta transacció la imprescindible reforma del Senat per convertir-lo en una cambra territorial que completi el desenvolupament federal de l’Estat autonòmic, ja que exigeix una reforma constitucional complexa i llarga en el temps.

Dono per descomptat que tant els espanyols amb una fe introntollable com els catalans del morro fort abominaran d’aquesta proposta en termes d’alt voltatge. Però a tots dos els respondria el mateix: que pensin en les coses i que recordin que, en política, el que no són efectes és literatura i, generalment, mala literatura. Raó per la qual, si s’aconseguís un repartiment de poder –de competències– que assegurés a Catalunya el seu autogovern i garantís a Espanya la seva condició d’Estat federal, es donaria solució política a un problema enquistat i s’alliberarien unes energies i capacitats que avui estan neutralitzades.