Les dreceres de la memòria

Que els camins de la memòria passen per la música és una cosa que molt pocs dubten. Hi ha projectes d’investigació, com ara Música para despertar (www.malatintamagazine.com/musica-para-despertar-contra-el-alzheimer), que demostren que els malalts d’alzheimer i d’altres demències poden recuperar temporalment algunes facultats escoltant les cançons que els agradaven quan tenien vint anys, la banda sonora de la seva joventut. Molts pacients no només les recorden sinó que arriben a cantar-les, i això els posa en contacte amb les seves emocions dels anys joves.

Però tots sabem que les dreceres de la memòria passen també per l’olfacte, i ho comprovo aquests dies rellegint una novel·la de Vargas Llosa sobre el fanatisme religiós, una de les seves millors, La guerra del fin del mundo, tan pertinent avui com quan va sortir –i encara més després de l’atemptat de la Rambla–, en un volum de Plaza & Janés que vaig comprar l’any 1981. L’olor de llibre vell que fa no em transporta a la lectura de fa trenta-sis anys, una lectura galopant, febril, sinó a la meva primera llibreria, una llibreria de vell del carrer Major de Gràcia a la qual, als nou o deu anys, anava a comprar novel·les.

Era una llibreria relativament petita, a dos-cents o tres-cents metres de la plaça Lesseps. No recordo com hi vaig anar a parar, perquè es trobava relativament lluny de casa (jo vivia al costat de General Mitre, en un carrer que llavors s’anomenava Pedralbes i avui Prats de Molló, a més de vint minuts a peu).

Tampoc no recordo la cara del llibreter, però sí que era un home que primer em tractava amb indiferència i després, quan es va anar acostumant a veure’m remenar pels prestatges, amb una afabilitat paternal. Recordo que els llibres infantils i juvenils que llavors m’interessaven valien deu pessetes, però que es podien canviar per un duro, cosa que em permetia anar-los renovant amb els meus modestos estalvis de fill de família nombrosa. Recordo com si les estigués veient les atapeïdes rengleres de volums polsegosos, alguns més ben conservats que d’altres. Però recordo, sobretot, l’olor: la mateixa que fa ara aquest volum de Vargas Llosa, una olor que m’envestia tan bon punt creuava el llindar de la botiga i que des de llavors sé que puc retrobar en qualsevol llibreria de vell del món o, més atenuada, ficant el nas entre les pàgines d’un llibre com aquest, una olor que –com la magdalena famosa– em catapulta cap a les pàgines dels llibres de la meva infància i, de retruc, per associació, a través de les galeries més profundes del record, em fa reviure els dinars a la taula familiar, els jocs a la terrassa amb els meus germans o la il·lusió de tots el dia que el pare es va presentar a casa amb el primer televisor.

Com tants nens d’aquells anys, la meva primera devoció va ser per Jules Verne. M’agradaven molt La volta al món en vuitanta dies i Miquel Strogoff, però la meva novel·la preferida de l’autor francès era Un capità de quinze anys, el primer llibre que vaig voler conservar, encara que això signifiqués que, per llegir-ne un altre, necessitava dos duros, no un. Potser encara volta per casa de la mare. De Verne vaig passar a Dickens –Oliver Twist, David Copperfield–, a Salgari, a Stevenson, a Melville, a Daudet, fins que un dia, que devia ser a la vora dels tretze anys, vaig descobrir Dostoievski i, sentint-me adult, ja no vaig tornar a llegir mai cap llibre que, ni que fos remotament, pogués considerar-se juvenil.

Ara, com tanta gent, tinc un lector electrònic, un magnífic Kindle que cap a qualsevol butxaca, en el qual tinc emmagatzemats els llibres que hi he llegit en els últims anys, junt amb les obres completes de Shakespeare i de Joseph Conrad, de qui acabo de llegir el magnífic Nostromo, una novel·la que val per deu volums d’estudis polítics llatinoamericans.

Per algú com jo que té massa llibres a casa i a qui li agrada llegir en anglès, el Kindle és un instrument impagable. Abans, quan volia llegir un llibre en anglès l’havia de demanar a algun amic que visqués en un país anglosaxó o esperar a comprar-lo en algun viatge. Més endavant, gràcies a Amazon, els podia encarregar directament, però calia esperar que arribessin. Ara, amb el Kindle em puc descarregar el títol que vulgui –darrerament, també en francès, castellà o català– des de qualsevol lloc on hi hagi una connexió wifi, per un preu raonable si és una novetat o per uns quants cèntims si es tracta d’un clàssic.

Però al Kindle, que té una pantalla que sempre fa de bon llegir, sigui quina sigui la llum, li falta l’olor de llibre vell que fa aquest volum de Vargas Llosa, una olor que dona una dimensió física, sensorial, a l’acte de llegir i que lliga com un fil invisible les meves lectures dels nou o deu anys amb les d’avui. Si mai perdo la memòria, que algú em porti per favor a una llibreria de vell. Durant una estona, potser tornaré a ser aquell nen que anava a comprar llibres al carrer Major de Gràcia.

L’olor de llibre vell lliga com un fil invisible les meves lectures dels nou o deu anys amb les d’avui