El procés a l’escola
Iquè diran els mestres als nens quan els preguntin a classe sobre la situació política a Catalunya? Com els explicaran el procés i la convulsió social? Com els faran entendre la trencadissa que hi ha entre els adults? Des de fa uns dies aquests dubtes m’estan fent ballar el cap, i molt. Fins la setmana passada, pensava que no hi hauria cap assumpte més complex a l’escola que els que es deriven de l’atemptat gihadista del 17-A. Però ara ja no ho veig així. Tot i que és important, el terror gihadista i el seu eventual impacte a la convivència no serà el que marcarà l’arrencada del curs escolar. Ho serà l’1-O. Mala peça al teler tenen els professors. Difícilment podran romandre arrecerats de la tempesta com fins ara.
Voldria que se m’entengués bé. No parlo aquí que els mestres s’hagin de posicionar políticament davant els seus alumnes, prendre una opció ideològica. Ni toca ferho ni és el seu paper com a educadors. No. L’escola ha de ser un espai de formació de valors i coneixements –també on s’hi resolen angoixes–, i no una estructura d’Estat, sigui el que sigui el que vol dir amb això qui defensa aquesta idea. Parlo aquí de com els mestres construiran un discurs objectiu i neutral dels fets quan els escolars preguntin els perquès. I que ningú no ho dubti, són petits però no idiotes: volen saber i volen respostes.
Els nens fa mesos que senten la llauna que tot és blanc o negre, que hi ha dos bàndols, nosaltres i ells, aquests i els altres, bons i dolents. En el millor dels casos, els pares no hi posen nom i cognoms; en el pitjor, sí. Així que els nanos ja saben qui vota la veïna i els amics dels pares que ho eren abans, i la noia que ens ven el pa, i el tiet de Múrcia. I això, que no hauria de tenir
Com s’ho faran els mestres per construir un espai de respecte a la diversitat si el món adult és ple de retrets?
cap importància, entra en una dimensió desconeguda perquè les coses s’estan posant marcianes en el món dels adults.
Què seria educativament raonable? Els matisos, i que el mestre ajudés a descobrir-los. Perquè, de vegades, el camí més ràpid no és tirar pel dret sinó fer ziga-ziga. L’educador Jaume Funes escrivia fa uns dies un article on posava el dit a la nafra: “Fins ara educàvem per construir junts la veritat, mai per creure-la, i ara ens envaeixen els dogmes. La clau de tot projecte educatiu és la diversitat de diversitats”.
Aquest tomb dels fets polítics d’ara podria esdevenir una oportunitat per a les escoles per despertar l’esperit crític dels alumnes. Però no sé com se’n sortiran els professors quan els adults han magrejat tant i tant i al seu gust conceptes universals com ara democràcia, justícia, igualtat, respecte i solidaritat. I no només això, sinó que molts dels adults viuen instal·lats en el retret permanent. Un retret farcit de paraules bel·licistes –enfrontament, opressió, repressió, submissió, enemics, amenaça– i embolicats amb una bandera, la que sigui, que sempre divideix.
Massa neguit per començar el curs. Potser aquest setembre haurem de refermar l’escala de valors amb què hem educat sempre si no volem que els nens desconnectin d’allò que és la raó de l’escola: la convivència i la tolerància.