El 25è aniversari de Barcelona’92 no rescata de l’oblit l’homenatge de la ciutat als medallistes olímpics La plaça dels perdedors
La plaça dels Campions corre el risc de convertir-se en la plaça dels perdedors, després d’anys d’abandonament, deteriorament i desídia. Ni el 25è aniversari de Barcelona’92 ha rescatat de l’oblit aquest racó de la Vila Olímpica, on la ciutat va erigir un homenatge als medallistes d’or dels Jocs Olímpics i a altres esportistes de llegenda.
Com recorda una placa, va ser una iniciativa del diari Mundo Deportivo, quan el degà de la premsa d’esports a Espanya encara es deia El Mundo Deportivo. La plaça es va inaugurar el 25 de setembre del 1992. Un quart de segle després, el panorama indigna l’associació de veïns, com expliquen dos dels seus directius, Josep Dalmau i Jordi Giró. Qualsevol passejant ho pot descobrir per si mateix. Paviment irregular i desnivellat, murs esquerdats i rajoles aixecades o trencades, amb herbes que creixen entre les juntes. El porxo, que el matí del reportatge acollia un matalàs de matrimoni, s’ha convertit en un recordatori permanent del miler de nàufrags que cada dia dormen a Barcelona a la intempèrie, olímpicament invisibles.
Aquest estiu hi va haver fins i tot una tenda de campanya, com va comprovar un reporter del dia- ri digital Metrópoli Abierta . Al costat mar, un desguàs pluvial sense tubs desemboca directament sobre el terra del parc del Port Olímpic, on l’erosió ha obert un forat. La plaça és sobre la sorollosa ronda Litoral, en un requadre delimitat per l’avinguda Litoral i els carrers Arquitecte Sert, Frederic Mompou i Salvador Espriu.
Espriu, el poeta que va plorar pel “lent record / dels dies / que són passats per sempre”. I això sembla aquí, que tot sigui un record remot, com lamenta Pere Figueras, un històric de Mundo Deportivo, avui ja jubilat i que va ser ambaixador del diari en les exitoses negociacions amb l’Ajuntament i el Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona’92.
No és un cas aïllat. La plaça dels Campions almenys no ha viscut la ignomínia d’anomenar-se jardins dels Campions, com la propera i surrealista jardins d’Atlanta, en realitat una altra plaça dura on també es combinen rajoles i males herbes, i que només té la xemeneia de Can Folch, “testimoni del passat industrial de la Nova Icària”, i dotze exemplars de mirabolà( Prunus cerasifera). O caldria dir dotze escocells per a dotze arbres perquè dos s’han mort i un tercer ja ha estat talat. El lloc consagrat
Plaques víctimes del vandalisme, rajoles i murs esquerdats, paviment irregular i envaït per les herbes...
als herois olímpics podria ser, com somien Pere Figueras o els veïns Josep Dalmau i Jordi Giró, un punt de peregrinació. Un imant que atrauria turistes i barcelonins per fotografiar-se al podi metàl·lic que regna al costat del pipicà o per buscar les més de 260 plaques que honren els noms dels medallistes d’or de Barcelona. Són a terra; algunes, en molt mal estat o a punt de tornar a ser robades, com la de la nedadora bielorussa Ielena Rudkovskaia, de l’Equip Unificat (la denominació del COI per referir-se als atletes de les ex-repúbliques soviètiques). Les plaques, que inicialment eren de bronze, van patir un espoli constant entre el 2007 i el 2008, quan un centenar van ser sostretes. L’Ajuntament va decidir retirar-les totes i el 2010 les va renovar per unes altres amb millors ancoratges i d’un material més robust i menys atractiu per als lladres.
A més a més, es van millorar les fixacions d’una desena de plaques més grans, les úniques que queden de bronze i que recorden les de les estrelles que han immortalitzat les mans a la vorera del Teatre Xinès de Hollywood. Deu llegendes de l’esport els han imitat: Kubala, Di Stéfano, Pelé, Merckx... Enormes les mans de Magic Johnson i Miguel Indurain. L’últim que ho va fer, el 1999, va ser Cruyff. Altres esportistes llegendaris haurien d’haver seguit el seu exemple, però van passar els anys, les rajoles es van trencar i van arribar les herbes, l’oblit i els dies “que són passats per sempre”.