Tot llegint George Sharp
El novaiorquès George Sharp no és un autor gaire conegut pel gran públic, però tothom qui el llegeix vol repetir, potser perquè n’extreu un tipus de satisfacció íntima que només pot donar la literatura. Fa anys que Sharp publica a pas de bou, sobretot relats i columnes, però també ha fet novel·la. El seu debut en el gènere va ser especialment celebrat: Lost luggage (Short Books, 2013), traduïda a una dotzena llarga de llengües, està disponible en català a Empúries i en castellà a Salamandra. Ara Anagrama pren el relleu editorial en la publicació de la traducció al castellà (signada per Rita da Costa) del nou recull de narracions Esto no es América. En català, Empúries fa valer que té tota l’obra de George Sharp al catàleg, i hi torna amb Això no és Amèrica (signada per Jordi Puntí). Són nou narracions que mereixen ser degustades una per una, sense presses, tal com van ser escrites. La internacionalització de Barcelona provoca fenòmens fascinadors, com que aquest narrador perdurable originari de Manslight (a la zona d’Ozone Plain) situï alguns dels seus relats a la Ciutat Comtal i altres escenaris que els lectors catalans reconeixeran: un peculiar autostopista a la plana de Vic, l’intercanvi epistolar per motius renals entre dos germans poc avinguts, un dels quals viu a la Catalunya Nord, una trobada al Turó Park, un creuer per la Mediterrània o Las Vegas tout court. Pel que fa a la filiació barcelonina és remarcable “Vertical”: acompanyem un home devastat pels estralls de la vida en el seu lent vagareig pels carrers de l’Eixample amb l’únic objectiu de lletrejar el nom de la seva parella morta. Sembla com si Sharp convidés el primer Auster a canviar els carrers de Nova York per la retícula barcelonina.
Les nou narracions no americanes de George Sharp desmenteixen el tòpic de l’obligada irregularitat dels reculls. De longitud similar, la seva unitat és sobretot estilística. L’autor es mostra precís en la descripció de l’entorn dels seus personatges solitaris i, alhora, penetrant en l’evocació dels records, fins al punt que llegir-lo és, com fa l’escriptor que viatja en tren a l’últim relat (“Paciència”), “anar cap a algun lloc, a la recerca d’una història, i alhora estar-se quiet, observant el paisatge”. O com passejar pel present amb uns auriculars que ens connectin amb les melodies del passat. Una banda sonora incessant que subratlla la importància de la música com a element evocatiu, els moviments uniformement desaccelerats en les vides dels personatges, que sempre semblen tenir més passat que no pas futur, tot i les edats diverses. Això no és Amèrica acaba amb una paròdia de l’autoficció en la qual George Sharp podria sopar amb Felipe Quero i el veritable autor de l’obra, que no és pas el fictici Sharp sinó el manlleuenc Jordi Puntí, autor de la celebrada novel·la Maletes perdudes (2010). Puntí, d’esperit novaiorquès i llengua osonenca, protagonitza el retorn més esperat d’aquesta temporada literària. Ha valgut la pena esperar.
El novaiorquès George Sharp publica poc, però ha valgut la pena esperar per poder llegir ‘Això no és Amèrica’