“Jo l’únic que sé posar és desordre”
Joaquín Sabina, actua dimecres al Palau Sant Jordi
Joaquín Sabina torna a gaudir de la seva música, i la millor prova d’això és el nou àlbum que va publicar fa uns mesos, Lo
niego todo, produït pel rocker Leiva, i l’èxit de la gira que l’està acompanyant. Després de presentar-lo en un Palau Sant Jordi ple a vessar a finals de juny, aquest dimecres torna al mateix escenari acompanyat dels seus il·lustres músics i del seu gloriós cançoner. Obrirà el concert amb un repàs intens del seu nou material i després oferirà un repàs de “cançons d’ahir, d’avui i de sempre”, com diu ell.
Aquest èxit el sorprèn?
La gira fins ara ha anat molt millor que no s’esperava, i no només la gira sinó també la recepció del disc que la motiva. No esperàvem que fos tan immediata la repercussió, i això fa que els concerts siguin molt festius, molt còmplices amb la gent. Des del primer dia se sabien les cançons noves, i això per mi és una cosa miraculosa.
Què sentiran els que ja el van anar a veure al juny i tornin al mateix escenari, al Sant Jordi? Doncs que es tracta bàsicament del mateix concert. Canviarem alguna cançó per no repetir-nos massa, però serà pràcticament igual. I parlant de Barcelona, i sempre ho he dit, a mi sempre m’han agradat més els concerts que he fet allà que no pas a Madrid; no sé per què. En la gira anterior, per exemple, vam fer quatre Sant Jordis a Barcelona en diferents mesos, que és el mateix que fem a Madrid o potser més.
Com va sorgir la idea que fos Leiva qui l’acompanyés en aquest projecte? Jo aquest any pensava que volia canviar una mica el clima de les meves cançons, perquè trobava que els meus últims discos, després de 19 días y 500 noches, havien estat més literaris que musicals i més producte de l’ofici que de la inspiració. I just llavors vaig rebre un mail de Leiva que m’havia vist en un concert al Palau dels Esports dient-me que no volia morir-se sense haver-me produït un disc. De sobte se’m va encendre un llum, li vaig trucar, va venir a Rota, on tinc una casa, ens vam posar a treballar durant un mes, vam escriure les cançons i tot va néixer amb un clima de creativitat juvenil com no em passava des de feia un munt d’anys.
Li aporta saba jove en quin sentit?
Perquè té aquella cosa rollingstoniana que a mi també m’agrada molt, perquè a l’època que eren Pereza me’ls vaig emportar a l’Argentina i els vaig posar a tocar davant de 50.000 persones i perquè som molt amics. Tot ha estat gairebé un miracle.
Diu que aquells últims discos seus no li agradava com sonaven: a què es refereix, exactament? Era una qüestió personal d’estar una mica avorrit de l’excés d’ofici. En el procés de composició de cançons hi va haver una mica de màgia que es va propagar a totes les altres coses. Quan vam acabar de fer el disc teníem la sensació que aquelles cançons funcionarien molt bé.
Cançons que tenen malenconia, però també tristesa i pessimisme? Malenconia és indubtable, de tristesa n’hi ha però tan continguda com puc, i el pessimisme té a veure amb els anys i amb la intel·ligència. No pots pas fingir una mena d’entusiasme juvenil que no tens.
Fer aquest disc ha estat com una teràpia?
Suposo que sí, perquè no és tan fàcil en el món de la música popular, pop, parlar de fer-se vell, de fer anys, de mirar retrospectivament, perquè és dolorós, has de ficar els dits molt endins, i a més s’ha d’anar amb compte perquè no surtin unes cançons tristíssimes, sinó per embolcallar-les en un format que sigui atractiu. Això ens podia passar a Lágrimas de mármol i crec que ho hem resolt molt bé.
El seu públic sol reaccionar com vostè espera en el fons que reaccioni? Això no ho saps mai, tot i que sí que sabia que el títol de Lo niego todo seria un reclam. Però d’altres no ho saps mai. Per exemple, en l’anterior concert de Barcelona vam cantar un reggae i ara ja no el tornarem a cantar, perquè veiem que no funciona encara que ens agradi.
Vostè ha dit alguna vegada que aquest Lo niego todo té alguna cosa de testament vital. Testament és una paraula que sona inquietant. Alguna cosa d’això hi ha, però tingues en compte que he fet 68 anys i a aquestes edats ja comences a fer algun balanç i a prendre’t el pèl a tu mateix, a perdre’t el respecte.
Fent aquest balanç, es penedeix d’alguna cosa? Crec que he tingut una vida plena amb tots els meus errors i equivocacions, i he fet moltes més coses de les que m’hauria pensat mai que faria. A més, tampoc no podria canviar-les perquè ja estan fetes.
La situació política sí que es pot canviar.
Fa falta una regeneració política accelerada.
Doncs llanci’s a la política a posar ordre.
I ara! Jo l’únic que sé posar és desordre.
Com té la veu?
Dins del que és la meva veu, que no és cap meravella, en aquesta gira hi tinc pocs problemes, però en canvi sí que en tinc amb la respiració, amb la resistència física, perquè continuo fumant molt. I això fa que em cansi molt.
Fa cas dels metges?
En això no els faig gens de cas, d’entrada, perquè la meva veu m’agrada molt més ara que no pas quan tenia vint anys, que era molt més fresca.
No es cansa de cantar sempre les mateixes cançons?
Sí, però com que tens molt repertori tens molt per triar.
La seva aversió a internet o al mòbil es deu a...
...que soc molt gelós del meu temps. Quan llegeixo, vull llegir; quan escolto música, vull escoltarla. No m’agrada que m’interrompin. Vaig prendre aquesta decisió i no me n’he penedit mai, perquè soc més amo del meu temps.
Quines són les seves preferides?
Y sin embargo i Peces de ciudad, sens dubte, i una altra podria ser una que no canto mai: Corre, dijo la
tortuga.
“Treballant amb Leiva va néixer un clima de creativitat juvenil que havia oblidat”
“La meva veu m’agrada molt més ara que quan tenia vint anys, que era molt més fresca”