Tàrrega, diversió militant
L’actualitat s’obre pas en una Fira de Teatre al Carrer en què triomfen les acrobàcies de The Black Blues Brothers
A Tàrrega pots arribar a un espectacle i, en comptes de seure en una cadira, acabar dalt d’un camió per travessar la frontera. O ballant dins d’una piscina inflable amb una dotzena d’espectadors més. O segrestant un altre grup d’espectadors i debatent amb ells sobre l’especulació urbanística i l’ocupació de cases. O fins i tot pots acabar dormint al carrer tapat amb una manta tèrmica metal·litzada. Són algunes de les experiències que aquest any reuneix la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega en una 37a edició en què molts espectacles van ben carregats políticament, des de la violència contra les dones fins a la memòria històrica espanyola, els pelotazos immobiliaris i el patiment dels emigrants en la seva travessia a Occident. Però una edició en què no falta la festa més popular, com ahir van demostrar els fabulosos i elegants acròbates kenians The Black Blues Brothers, que van deixar petit l’espai que tenien al parc de Sant Eloi.
Al ritme de temes com el Think d’Aretha Franklin, el L-O-V-E de Nat King Cole i el You can leave your hat on, que es va popularitzar amb la pel·lícula Nou setmanes i mitja –i amb què van protagonitzar un divertit semistriptease–, els cinc acròbates vestits amb un molt formal i seriós vestit negre es van ficar el públic a la butxaca amb el seu humor i els seus salts, les seves torres humanes i, fins i tot, saltant a corda... amb l’esquena. L’espectacle es repeteix avui i demà, i val més anar amb temps per evitar les tradicionals baralles entre els que estan a peu dret i els que els criden que s’asseguin, que ahir no van escassejar.
La fira es va obrir dijous molt d’hora, a les set del matí, amb l’espectacle-acció inaugural urGENTestimar, 40 hores d’activitats en silenci a la plaça Major que reflexionaven sobre la trobada real amb l’altre, amb els altres, i que van culminar ahir a la nit dirigides per Josep Perelló i per una Ada Vilaró molt xamànica. La gent va menjar a la plaça, i fins i tot una vintena de persones hi van dormir al ritme del cor amplificat de Vilaró. Però, a part del matiner urGENTestimar, dos dels primers espectacles de la fira van ser Màtria, de Carla Rovira, i Momentos estelares de la humanidad, del col·lectiu Eléctrico 28. Momentos és, sens dubte, un espectacle més que recomanable. Comandat pels quatre elèctrics a la recerca d’un moment estel·lar de qui parlava l’escriptor Stefan Zweig, és un gimcana per l’interior de cases, per algun altell i, fins i tot, per la gespa d’una gran rotonda. Un dels grups fins i tot pot acabar ballant en una piscina. Potser el tipus d’espectacle no és una sorpresa a Tàrrega, però es passa molt bé.
Quant a Màtria, en general, sensacions oposades. Carla Rovira ha creat l’espectacle a partir d’un oncle de la seva mare afusellat en el franquisme. I la seva mare, esclar, acaba en escena dins d’un muntatge en què, tot i això, la mateixa Rovira –bona jugada– està
A Tàrrega arribes a un espectacle i, en lloc de seure en una cadira, acabes en un camió o ballant en una piscina
representada per un altre actor. Els materials amb què juga, com poderoses cartes de l’oncle a la seva família, són espectaculars, i la crítica sobre els deliris de l’artista, l’oblit en què es va sumir Espanya i la memòria i l’emoció –“No tot el que no s’explica és oblit”, se sent al final– són molt afilades, però la forma no acaba de ser rodona.
És el mateix que potser també passa a Nafrat, el viatge de la vergonya, dirigit per Ricard Soler i Mallol i en què el públic, reconvertit en emigrants, acaba de nit tancat al remolc d’un camió i anant cap a alguna frontera en mans d’uns traficants de persones. L’experiència és molt interessant, però potser es fa estrany sentir dins del remolc per un dels traficants paraules de Ryszard Kapuscinski i el seu llibre Encuentro con el otro.
De militància no en falta, com a Diez de cada diez, de Valeria Píriz, una performance en què 14 dones vestides de vermell declamen les xifres dels atacs que pateixen i que acaba molt poèticament, malgrat que amb menys minuts potser hauria funcionat millor.