L’home que recrea imatges de guerra
CLAVERO, CINEASTA, FOTÒGRAF I ESCRIPTOR, ÉS UN GRAN AFICIONAT A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL I AMB LES SEVES RECREACIONS VOL DEIXAR EMPREMTA DELS CONFLICTES BÈL·LICS
“Només els morts veuen el final de la guerra”. Aquesta citació de Plató és la pedra angular del cineasta i escriptor Laureano Clavero (Buenos Aires, 1980). Li agrada conèixer els escenaris posteriors als conflictes bèl·lics, descobrir què se’n va fer d’aquells soldats que eren només un número i conèixer les seves vides, amb noms i cognoms. “Els llibres posen la data d’inici i final de les guerres, però en realitat no s’acaben mai per als supervivents. Ells arrosseguen gran càrrega de culpa. En aquests anys d’investigació he vist que els veterans de guerra tenen patrons en comú: no solen parlar de les seves guerres, ni de les seves batalles i els que tornen arrosseguen la culpa pels que van morir”, explica.
Paleontòleg de formació, de jove era molt aficionat a la història i al cinema bèl·lic. La seva infantesa va transcórrer entre Buenos Aires i Mar del Sud, una localitat on va viure de petit, ja que el seu pare tenia un hotel de vuit habitacions. “Allò era enmig del no-res, només hi havia cent habitants, carrers de terra, tenia la Pampa verda als meus peus, extensa, inacabable. Aquell escenari va despertar la meva curiositat i la meva passió per descobrir coses, per les faules, les llegendes. S’explicaven històries de submarins nazis, de desembarcaments. Aquella va ser l’essència de les meves inquietuds”, explica. Per circumstàncies familiars –el seu pare treballava en un diari filial de Los Angeles Times– es va traslladar a viure Los Angeles. El canvi d’escenari va suposar una nova motivació en la seva vida. Allà va treballar al Museu d’Història Natural i aleshores ja havia agafat la seva primera càmera de rodet per fotografiar ous que els dinosaures van pondre a la Patagònia argentina fa 70 milions d’anys. I va començar a guanyar premis. Des de Los Angeles somiava amb l’escenari europeu que havia sobreviscut a dues guerres mundials. I així que va poder va viatjar a Barcelona. Sense gairebé contactes, va treballar en una pizzeria mentre estudiava fotografia. “Una imatge explica moltes coses però aviat vaig començar a voler-ne més, vaig estudiar cinema i vaig començar a aprendre a explicar històries”, diu Clavero. A l’acadèmia de cinema va topar amb un d’aquells professors que et donen la clau: “Escriu històries des de dins”, li va aconsellar. Va ser una nova motivació. “Des d’aquell moment vaig començar a explicar històries, a explicar detalls que són els que donen sentit a les grans històries. Tothom té una cosa interessant per explicar”. El seu primer projecte de la sèrie documental va ser Sombras, sobre els avions de la Luftwaffe caiguts a Catalunya. A mesura que avançava en la seva recerca, el recorregut es feia cada vegada més ambiciós.
Buscant històries mínimes va trobar Peter Brill, un pilot alemany nonagenari que vivia a Barcelona. Brill li va oferir en les seves memòries una gran exclusiva: era l’únic supervivent de la Segona Guerra Mundial entrenat en secret per la Luftwaffe per bombardejar Nova York. Missió que no es va arribar a executar. D’aquesta informació va néixer la seva pel·lícula realitzada amb Sergio García, El diario de Peter
Brill, i el llibre del mateix títol que va escriure amb Pere Cardona.
Clavero sap escoltar, observar i amb sensibilitat aconsegueix que l’entrevistat li expliqui el més íntim. Els veterans de les Malvines li van
A Barcelona va visitar Peter Brill, l’únic supervivent dels cinc pilots que el Reich va entrenar per bombardejar Nova York