“O fas comèdia o thriller, o no et financen”
Quim Gutiérrez (Barcelona, 1981) arriba a l’entrevista apropiadament vestit de negre un dia tempestuós de primers de setembre. De negre estilós, com és ell. Encara que ha protagonitzat algunes de les comèdies de més èxit dels últims deu anys, no riu. I no és perquè porti posada la cara del sergent de l’UCO que interpreta a La niebla y la doncella, pel·lícula que acaba d’estrenar. El preocupa la situació del cinema espanyol, la polarització dels guions i l’aparent divorci entre talent i taquilla. I el molesta, sobretot, que manipulin el que diu.
Els últims anys han triomfat La isla mínima, Tarde para la ira, Que Dios nos perdone... És el millor moment del cinema negre espanyol? M’encantaria donar una resposta optimista, però em costa. Aquestes pel·lícules són boníssimes, però quan reps guions únicament de comèdia o thriller, sembla que per poder rodar a Espanya has de respondre a determinades etiquetes i si compleixes, després pots moure’t millor per matisos de gènere. Fa la sensació que per aconseguir finançament o fas comèdia o thriller o no et finança ningú.
Està tan polaritzat el cinema espanyol?
És que l’únic que es veu que funciona és una cosa o l’altra. És meravellós que aquests exemples tinguin tanta qualitat però és la situació actual. Jo acabo ficant-me en terrenys... complicats, però després de la crisi l’excusa per als productors és que la gent ho passa prou malament, hem de fer coses que els entretinguin, ja hi ha molt drama a la vida... Jo estic radicalment en contra d’aquest discurs.
Per preparar el paper del sergent Bevilacqua ha passat hores amb agents de l’UCO. Com són aquests homes i dones? Són gent normal i el director insistia a mostrar-ho. M’apropio d’una frase seva: “La ficció ha tendit a necessitar un monstre en el costat de la llei per atrapar un altre monstre” i posava exemples de policies tarats, alcohòlics, amb
greus problemes per socialitzar però necessaris per atrapar els delinqüents. En aquesta pel·lícula plantegem el contrari: qui persegueix els delinqüents és gent absolutament normal.
Quin és el seu secret llavors?
Són normals agafats individualment, però malgrat que insisteixen que ni són superherois ni millors que ningú, el que vaig veure en les seves reunions no em va semblar normal. No per unes habilitats poc habituals –paciència, empatia, cautela per llegir entre línies¬, sinó que en les seves reunions el que es diu és important si és pertinent per a la investigació sense considerar els galons de qui parla. A l’UCO, si algú no funciona bé en el grup, no se l’accepta per brillant que sigui.
Quin és l’actor o l’actriu sense Goya que n’hauria de rebre un?
Hi ha bones xifres d’espectadors a les sales però en pel·lícules que no són dels premiats als Goya. Veig cada vegada més una desconnexió brutal, així que no sé qui premiarem en els pròxims anys. Les últimes pel·lícules premiades han estat produïdes amb infinitat de dificultats. Hi ha un divorci profund entre el que es produeix de cara a la taquilla i de cara als premis.
El cinema i la televisió tradicionals tenen davant plataformes com Netflix i HBO. Quina evolució preveu? Davant eines de progrés com les que neixen cada dia en el món audiovisual no es pot evitar tenir recels, però no són el futur sinó el present: els que no som nadius digitals ens hi hem d’acostumar i treure’n el màxim profit, de les joguines noves. Tot el que siguin plataformes que permetin mostrar continguts més arriscats, benvingudes siguin. Ens beneficia a tots.
Què li diria a qui menysprea una sèrie com Joc de trons ,la més premiada de la història, perquè gaudeix d’una gran acceptació? Aquest és un debat interessantíssim. Qualsevol producte, per banal que sigui, i no em refereixo a aquesta sèrie, si és seguit per mi-
“Hi ha determinades coses de la meva vida que decideixo no mostrar i em nego a sentir-m’hi obligat”
lions de persones cal reconèixerli un mèrit. No hi ha gaire més a dir. Un altre assumpte és si et poses en el cas d’Espanya i penses quins programes de televisió són els que triomfen. A Espanya produeixen ficció les mateixes televisions que després promouen determinats continguts. La mateixa gent que decideix una cosa decideix l’altra. Em poso a la seva pell i entenc que pot ser temptador no portar els continguts en una mateixa direcció amb la finalitat de fer més diners.
Que complicat que és estar al seu lloc i explicar-se sense ficarse en un embolic. (Rialles). Sí, s’ha d’anar amb molta cautela perquè després no et retreguin “ah, tu vas dir...”.
Ja li ha passat alguna vegada.
Sí. He tingut grans frustracions en
les entrevistes. Crec que el periodisme és víctima d’una necessitat d’entreteniment permanent. Existeix un periodisme espectacle i l’obsessió pel titular em fa bullir la sang. He llegit frases entre cometes com si fossin meves que són directament falses. Exemple: “Jo no em ficaria mai en una sèrie”. Va ser al Festival de Màlaga. Per començar, estic rodant la sèrie El accidente i segon, no es pot fer un titular deixant fora part de la meva resposta. Si fins i tot gramaticalment és incorrecte! “Jo no em ficaria mai en una sèrie de llarga durada”. Això vaig dir.
Llavors?
Opto per fer entrevistes en les quals explico menys, de vegades de manera mecànica, i responc estrictament per promocionar la pel·lícula perquè no vull formar part d’aquestaa màquina de l’espectacle. Un titular fals porta que la gent entri a la notícia i encara que després llegeixi la veritat, mentrestant ja li has col·locat alguns bàners de publicitat. No vull formar part d’això. I mira que m’agrada parlar.
En el seu Instagram hi ha sobretot fotos en pla curt i objectes. No amb la seva xicota. No mostrar la seva intimitat té a veure més amb la seva passió per la fotografia artística o que és molt reservat? Soc reservat i cada vegada ho soc més. Aquelles fotografies són una manera de mostrar només una part de la meva vida i, de vegades, la meva versió dels fets, per exemple, contra titulars o opinions en l’època de la postveritat.
Com es relaciona amb les xarxes socials?
Em va passar una cosa fa poc. Després dels atemptats a Barcelona i Cambrils hi vaig posar una foto d’aigua caient rere una dutxa que es tanca. Era a Formentera. Algú em va criticar amb vehemència perquè el primer que posava era aquella foto. És surrealista creure que el dolor que no es mostra a les xarxes socials no existeix. Hi ha determinades coses de la meva vida que decideixo no mostrar i em nego a sentir-m’hi obligat. El dolor que jo pugui sentir per un atemptat a la meva ciutat és meu. I ningú no sap si tinc un amic que n’ha pogut sortir ferit. Com s’atreveixen a opinar sobre això!
És un de tants catalans que treballen a Madrid. Quantes vegades a la setmana li pregunten per la independència? Un munt i fa molt de temps que vaig decidir mantenir les meves opinions polítiques al sac de les coses sobre les quals no em manifesto mai. He vist declaracions de companys que s’han utilitzat per un bàndol o un altre i sempre amb intenció de generar controvèrsia. Per mi és molt important el tema i m’estimo més reservar-me la meva opinió.
Què preferiria no respondre, una pregunta sobre el referèndum o sobre la seva nòvia? (Rialles) Amb les relacions personals és el mateix, soc extremadament discret. Per ser un personatge públic es dona per descomptat que has de parlar de tot quan a molta gent que no es dedica a això tampoc li agrada parlar de les seves relacions personals.