Tant se val el plat
El més normal és que en els programes de televisió en què la cuina té un paper important es parli de menjar. Però n’hi ha un en què no passa així: es diu First dates, transcorre en un suposat restaurant i, encara que els protagonistes mengen, a ningú no li interessa el més mínim el que hi ha al plat o a la copa i mai no ho comenten.
El presentador, que fa el paper de maître, rep els comensals que comparteixen un sopar en una cita a cegues. Aquesta es produeix entre parelles que l’equip del programa selecciona en funció del que els mateixos participants, majoritàriament damnificats de l’amor, expliquen sobre els seus gustos i preferències. Fa uns dies un senyor menudet que passava dels 70 i aspirava a conèixer una dona d’uns 30 anys amb molt bon tipus, va acabar assegut davant d’una senyora bastant gran i amb un sobrepès notable. Va reconèixer que no era el que esperava, però es va mostrar més que satisfet amb la seva companya de taula, de la qual va elogiar ni més ni menys que la simpatia i els pits. Ella, que reia amb les seves gràcies, es va aixecar per anar al lavabo, moment en què ell, amb un gir ràpid, va aconseguir fer-li un petó als llavis. Quan va tornar, ella va treure de la bossa de mà un esprai contra el mal alè, li va demanar que obrís la boca i l’hi va ruixar abans de deixar-se besar per segona vegada, tan feliç.
Ni aquella parella ni cap altra –el programa, almenys, no discrimina orientació sexual– comenten el que estan menjant ni al seu rostre apunta un indici de plaer o desgrat. Prou feina tenen per decidir si han trobat la seva mitja taronja. Quan l’equip no ha encertat i Cupido ni apareix ni se l’espera, el sopar resulta interminable. És el moment de canviar de canal i de recordar que un gran àpat no depèn només del que hi ha a taula sinó amb qui es comparteix. I de vegades no hi ha exquisideses que compensin les ganes de sortir corrents.