Noia, esposa, amant, mare...
Els papers que Stefania Sandrelli ha interpretat a la gran pantalla abasten un espectre ampli de la condició femenina. Seductora i seduïda, víctima i dominant, tímida i passional, s’ha adaptat sempre als caràcters que el cinema li ha preparat i el cinema li ha fabricat personatges a mida. Amb una mena de talent inconscient, gairebé imperceptible, ha arrossegat públic a les sales. Amb 71 anys continua treballant. Al juny va estrenar l’última pel·lícula, Il crimine non va in pensioni, sense oblidar el conreu de les vinyes que posseeix a la Toscana. Darrere seu, una vida intensa i lliure, tant en el terreny personal com en el professional.
L’actriu va néixer el juny del 1946 a Viareggio, a la comarca italiana de Luca, just en el moment en què el país abandonava la monarquia per convertir-se en república. La casa natal tenia tres plantes i estava atapeïda d’avis i cosins. El pare, Otello, era pèrit agrícola i juntament amb la mare, Florida, regentava una pensió a la ciutat. Va ser una nena consentida, plena de regals. Otello i Florida jugaven amb ella al llit en el qual encara avui dia dorm. El pare l’acariciava i al cap de poca estona la mare li apartava la mà i continuava ella. L’avi li cantava fragments d’òpera cèlebres, estrenyent-li la galta contra la seva i la petita notava com la fregava amb la barba aspra i espessa.
Va gaudir d’una infantesa i una adolescència sense frustracions. El joc de la vida, des d’aleshores, ha estat una constant en Sandrelli. Al costat dels seus cosins i cosines corria pels carrers, a peu o amb bicicleta. Un dia la mare la va sorprendre orinant contra un mur, dreta com els nois, per veure qui arribava més lluny.
El pare va morir quan ella tenia nou anys i això la va enfrontar amb la mort: patia malsons quan somiava amb una boca enorme davant el mar de Viareggio que ho engolia tot. Aviat va començar classes de dansa i s’il·luminava quan arribava el bon temps, pels passejos, els gelats, les aventures… Els nois que se sobrepassaven i que ella foragitava bruscament...
Amb el seu germà Sergio, set anys més gran, anava a les sessions dobles de cinema. Ell va ser el seu primer director. Stefania es va convertir en actriu als 12 anys en un Dràcula filmat en 8 mm. Fabricaven focus amb llaunes de panettone folrades amb paper d’estany i una bombeta al fons. El joc va continuar fins al seu debut professional el 1961, arran d’un concurs de bellesa. Pietro Germi al veure-la en una portada de revista la va contractar per a Divorci a la italiana. Ella era la noia que Marcello Mastroianni anhelava fora del matrimoni. La trama de comèdia d’embolics va marcar escola.
Aquest mateix any va trobar el primer amor de la seva vida, el cantant Gino Paoli, durant un estiu en una platja. Ella tenia 15 anys i ell 27. El 1964 va néixer Amanda, la filla de tots dos, malgrat que ell estava casat. La relació es va deteriorar fins al punt que el compositor es va disparar al pit. La bala continua allotjada al seu cor sense que cap cirurgià s’hagi atrevit a operar-lo. Queda la melodia Sapore di
sale per a la qual es va inspirar l’actriu. Després de separar-se’n, ella es va casar el 1968 amb Nicky Pende, un fornit esportista que freqüentava les nits romanes. El 1974, fruit del matrimoni, va néixer el seu fill Vito. Durant el rodatge d’Il Novecento de Bernardo Betolucci –amb qui també va rodar El conformista–, Sandrelli va flirtejar alhora amb Gérard Depardieu i Robert De Niro. L’actriu no conserva bon record del francès, a qui considerava enutjós i molest. En canvi De Niro pecava del contrari, perquè no se sabia relaxar. Recorda que en la feina era molt robòtic, que ho controlava tot massa. Després d’aquests idil·lis es va unir a Giovanni Soldati, que en l’actualitat encara administra els seus assumptes professionals.
A Espanya va participar entre altres pel·lícules en La veritat sobre el cas Savolta i Jamón, jamón, de Bigas Luna, amb qui també va rodar Volaverunt.
La llista d’actors i directors amb qui ha treballat és significativa: Vittorio Gassman, Yves Montand, Dustin Hoffman, Ugo Tognazzi, Jean-Louis Trintignant, Javier Bardem, Penélope Cruz, Alberto Sordi, Jean-Paul Belmondo, Ettore Scola, Claude Chabrol, Luigi Comencini, Manoel de Oliveira, sense oblidar la incursió en el cinema eròtic de Tinto Brass…
L’actriu encara manté la ingenuïtat infantil amb què corria pels carrers de Viareggio. Com una esponja ha sabut prendre de l’experiència els recursos primaris per treballar i espavilar-se. Gaudeix dels seus fills, que gairebé formen part de la seva generació, i dels seus cinc nets. Entre la realitat i la ficció troba l’estabilitat de la qual extreu el suc vital.
Cultiva vinyes a la Toscana i continua treballant; al juny va estrenar ‘Il crimine non va in pensione’