Un dissenyador de moda a la televisió
BARCELONÍ DE 35 ANYS, AQUEST DISSENYADOR REFINAT S’HA FET FAMÓS PER AL GRAN PÚBLIC PER LA SEVA PARTICIPACIÓ A ‘CÁMBIAME’
No li sap gens de greu revelar el secret del seu èxit. És feina, molta feina. Ni tampoc el secret del seu estil refinat i el seu bon tall impol·lut: el cor i la sinceritat. Ara, el seu ascens a la fama más
masa media, com diria Chus Lampreave, li ha arribat per casualitat. Juan Avellaneda, barceloní amb 35 anys acabats de fer, ja era un rostre més que conegut, a l’elit: l’únic espanyol que penja les seves jaquetes i bruses pijameres –marca de la casa– a la boutique Santa Eulalia, al paseo de Gràcia de Barcelona, una distinció que dona un gran pedigrí.
Però per a la senyora d’Antequera o la nena d’Ourense? Juan Avellaneda? Res de res. Com ell mateix diu, ni que ho hagués premeditat “amb una estratègia de màrqueting digital pagada per la NASA”, la televisió, més concretament, Cámbiame, ha aconseguit de la nit al dia que aquella senyora l’adopti amb molt de gust i la nena el tingui en un pòster de mida natural sobre el capçal del llit. “Ha estat bastant fort. Anava a fer una substitució de tres setmanes i al final han estat gairebé dos mesos. M’ho plantejava com el que se’n va de compres o de copes amb els amics i el públic ha reaccionat com no m’ho esperava”, explica aquest barceloní espigadíssim de bigotet Guermantes.
Explica que, fa “mil anys”, el seu representant li va dir que tenia un “perfil molt televisiu”, una cosa que a un enginyer informàtic de carrera, amb un MBA i estudis de direcció creativa a Saint Martins, Londres, li sona una mica a broma, sobretot quan ni tan sols veu la tele... Però els anys van passar, va sorgir la possibilitat i aquell comentari de la mànager no va ser en va. La Fábrica de la Tele va trucar a la seva porta, que deunidó com són, i Avellaneda va tornar a pensar que li prenien el pèl, però no. I arriba un moment que es diu “quins nassos... Si un xef amb estrella Michelin fa televisió, per què un dissenyador no?”. I aquest raonament lògic no el discuteix ni Aristòtil.
I la va encertar. Va encertar per la popularitat, que, en qüestions d’imatge, és fabulosa. “Estic molt content perquè una figura menys histriònica, que jo soc discret i calmat, hagi tingut acceptació”. I això malgrat Pelayo Díaz, un altre de Saint Martins,
influencer però no dissenyador. Li va etzibar alguna bestiesa i Avellaneda les va encaixar amb una esportivitat gairebé exasperant perquè l’asturià de tacte no té, però sí que té molt sentit de l’espectacle. “El que et dic, una escola”, repeteix Avellaneda de la seva experiència fulgurant, quan per arribar al cim sap que cal treballar de valent... en un banc, com ell, o on faci falta per complir el seu somni.
A l’aula de Telecinco va aprendre a estar despert, àgil, en continu moviment. Aquest, diu, és el cuc de la tele, que et manté en alerta tota l’estona. I també va aprendre a adonar-se que, en certa manera, els dissenyadors són una mica “cruels”. “Perquè, al final, no adapten les talles del tot a les necessitats de les persones i això per a mi sí que va ser un xoc”, assegura.
Però, d’altra banda va entendre que en general tothom està massa ancorat en el “no m’agrada”, insatisfets. Encara que ell mateix confessa que, malgrat el seu físic espectacular, els seus braços fins i tot l’acomplexen, i per això opta per ressaltar l’esquena.
Que si repetiria? Ara mateix. Malgrat que, durant l’enregistrament del programa, per si faltava una mica més d’estrès, ha obert un showroom a París, que això sí que és que et vagin bé les coses. Gairebé tant com quan va obrir la seva firma –gestionada en línia per Santa Eulalia, de la qual exerceix d’assessor d’estilisme– en plena crisi i li deien si era boig.
El preu que ha pagat? La pèrdua d’intimitat. Que al posar el seu nom a Google la primera opció sigui: “Juan Avellaneda nòvio”, que respon al que més els interessa als usuaris del cercador. Irònic. Tant treballar i després... “Tot té una part negativa... En realitat, si ho penses, Tom Ford té parella i ningú no sap qui és; amb Valentino va passar igual, fins que es va separar de Giammetti, tampoc no se sabia res d’Yves Saint Laurent fins que va passar allò de Pierre Bergé...”
Potser el que cal fer és no separar-se, ni començar a ensenyar la casa a les revistes, apunta Avellaneda. “Ho respecto, però jo no estic en aquesta onda. I que amb un dissenyador de moda a casa ja anem sobrats de bogeria”, assegura.
“Estic content que una figura menys histriònica, que jo soc discret, hagi tingut acceptació”, assegura