Festa major
Valls, serres, penyes, pantans i rius com el Calderés i el Bolática. Pirineu aragonès. Senderistes, botes, bastons, motxilles. Una aigua abundant, freda i alegre baixa per la séquia. En l’anomenada Selva Verde, el telecadira puja i baixa esperant la neu de l’hivern. Situada a pocs quilòmetres del llegendari balneari, que sembla continuar esperant la seva definitiva resurrecció, Panticosa és també aigua. I bones carns i patates rostides amb ceba a la fonda Sampietro.
I un pastor, Nicolás Urieta, que als seus 85 anys encara forts, no entén que als forasters, els invasors, els molesti que les eugues i els poltres renillin.
Eugues i poltres bonics i brillants, que mengen herba i renillen en un camp contigu a uns apartaments habitats pels invasors. “Però, com vol que no renilli una euga?”. Al quiosc de diaris i revistes del poble hi ha cua per comprar el diari. És una imatge insòlita. Toquen les campanes i a l’església, el rector diu coses molt semblants a les que sol dir el papa Francesc.
La festa major ja només es pot celebrar en petites poblacions i de determinades autonomies. A les grans ciutats o en les petites poblacions de certes autonomies la festa major és únicament la prolongació de la política i de l’adoctrinament. O sigui, que a Panticosa encara es pot celebrar la festa més gran que honora la Mare de Déu de l’Assumpció i Sant Roc. La xaranga El Bullizio, amb zeta, té aquell aire assilvestrat que sens dubte beneficia les cercaviles i les dianes florides.
Crida l’atenció com se li arriba a posar el coll a un dels seus components, l’home alt que toca la trompeta. Sembla com si aquell coll, que de sobte adquireix unes dimensions alarmants, estigués a punt d’esclatar. A la plaça, l’orquestra Saturno permet ballar a l’antiga, la qual cosa resulta sempre massa agitada. Moltes orquestres sobreviuen gràcies a l’estiu i a les festes majors dels pobles. Però els diners municipals destinats a aquells esdeveniments sorollosos cada vegada són més escassos. També el rock és present en les festes dedicades als sants patrons, però a les nits, que al Pirineu aragonès són fresques, els escauen més les orquestres tradicionals.
Ja a la matinada, després de la seva actuació, observar els mexicans del mariachi Andalé, asseguts en una taula del bar Navarro, encara vestits amb el vestit charro i atacant a uns descomunals entrepans casolans embolicats en paper d’alumini, és una imatge digna de Fellini.
Al pati de l’escola, el grup folklòric Alto Aragón demostra per què és un dels millors ambaixadors d’Aragó. El pèl-roig Joaquín Antoni m’explica que han estat molts anys de rigorosa investigació els que han dedicat a recuperar les cançons tradicionals de les valls de l’Alt Aragó sense oblidar-se dels diferents vestits. Les cançons interpretades i ballades per aquest grup de Jaca, que és requerit a tots els festivals internacionals folklòrics, han retornat a la jota i a altres balls aragonesos tota la seva puresa i colorit.
Jo, francament, em fixo molt en una de les components del grup folklòric Alto Aragón: una noia morena que em recorda una de les meves àvies quan ella, també d’Osca, tenia uns vint anys.
joaquín antoni Fa anys que el seu grup es dedica a recuperar cançó tradicional de l’Alt Aragó