Cop de cabells
Quan una dona decideix tallar-se els cabells gairebé sempre vol guanyar alguna cosa, des de comoditat fins a rigor moral, o alliberament. Encara que després se’n penedeixi. Actua en sentit contrari a l’etern femení, a la cabellera deixada anar que, segons els etòlegs, pot assumir un valor expressiu d’accessibilitat i en lloc d’això manifesta una sensació de control. No és estrany que Soraya Sáenz de Santamaría hagi canviat aquest estiu de pentinat i llueixi un tall vigorós que reforça la seva potència energètica o, més ben dit, la seva autoritat. Res a veure amb l’anterior cabellera curta al vent, suaument ondulada, de noia normal –que és el que sempre ha volgut aparentar–, la mateixa que lluïa quan va anunciar que es faria imprescindible a Catalunya. Han passat sis mesos i Santamaría ara ha demostrat menyspreu a Puigdemont i la seva puntada de peu a la lluna, amb una solemnitat teatralitzada. Va comparèixer sola, com sol passar cada vegada que s’esdevé alguna cosa greu, marcant distància i arrugant el llavi cap amunt com tan bé fa la gent de dretes, que sembla nascuda per pronunciar paraules com “vergonyós” o “lamentable”.
A començaments del mil·lenni, una Sáenz de Santamaría de vint-i-tants, llavors advocada de l’Estat a Lleó, va agafar un autobús Madrid: “Crec que els va fer l’efecte que aguantava bé la pressió i per això em van agafar”, va explicar. Titllada sovint de no ser més que una tecnòcrata, poc procliu a ideologitzar missatges, ha estat anomenada pels seus enemics “la killer” perquè no li tremola la mà en els torcebraç. Ara, el més conegut de tots els sobrenoms de la dona amb més poder a Espanya és “la vicetot”, que és rigorosament cert.
Santamaría no sembla notar la pressió, cosa que entronca amb la seguretat de qui es talla els cabells a l’estiu, abans d’emprendre una de les situacions més delicades de la seva vi- da: desconnectar la desconnexió. Però, potser la síndrome de Napoleó incumbeix només als homes? Les dones de cabells curts i baixa estatura sempre han sabut manar. La meva gola profunda, a qui anomenarem la Marquesa de Rielis, opina que les de cabells curts són dones pràctiques, que es veuen malament amb cabellera, i afegeix que Santamaría es devia veure massa pesada, “perquè té uns cabells macos, però es veuen toscos”.
Aquests dies hem patit una sobredosi revival d’una altra dona de cabells curts, Diana de Gal·les, la inseguretat de la qual, a més de la moda dels vuitanta, la portava a crepar-se’l amb autèntica desesperació. A les angleses vulnerables, el cabells sempre les han ajudat a amagar-se, ho feien, amb monyo, de Virginia Woolf a la pobra Amy Winehouse, i en canvi no ho necessitaven les excèntriques –i, algunes, pèrfides– germanes Mitford, que en tenien prou amb les seves quatre ondes sobre les espatlles i els homes.
Diana va fer dels cabells tota una declaració d’intencions. Les reines britàniques han pentinat voluminosos recollits amb ornaments, mentre “la princesa del poble” volia ser ella mateixa, encara que no sabés ben bé qui era. Quant es va parlar i en canvi que poc que en sabíem, de la bulímica lady Di i la seva solitud romàntica. Sempre vam pensar que vivia un affaire amb Dodi al-Fayed i pel que sembla només es tractava de passar un bon estiu a cos de rei, això que fan molts vips que no volen utilitzar la seva targeta de crèdit. Fins que una mitjanit et fiquen en un cotxe amb un xofer borratxo. Els seus amics asseguren que el veritable amor de lady Di va ser el cirurgià pakistanès Hasnat Khan.
La història del món està cosida per amants muts agafats a un bisturí. La seva jove, que no va conèixer mai, i el seu fill han celebrat de la millor manera el vintè aniversari de la seva mort: amb un documental i un embaràs. Caterina no s’assembla a ella. Respon al tipus de dona que no coneix el Citalopram ni l’Orfidal i que es lleva contenta. No en va la van criar uns pares que regentaven una empresa de festes d’aniversari amb castells de
cupcakes.
Però ara li ret l’homenatge més important: les crítiques que li han plogut per gosar quedar-se embarassada una tercera vegada, trencant la traïció imposada per Elisabet II fa 58 anys: que els seus fills tinguessin només dues criatures. No hi ha res aparentment més innocu i cruel que la paraula tradició. Samuel Johnson va fer cabre els dos pols en una frase: “Les cadenes de l’hàbit són generalment massa febles perquè les notem, fins que es fan massa fortes per poder trencar-les”. Podria haver escrit “tallar-les”.
La vicepresidenta s’ha tallat els cabells a l’estiu, abans d’emprendre una acció delicada: desconnectar la desconnexió