Guillermo del Toro
DIRECTOR DE CINEMA
El director mexicà Guillermo del Toro obté el Lleó d’Or, el principal premi del festival de Venècia, per La forma del agua, un impactant conte de fades que remet a la llegenda de La bella i la bèstia durant la guerra freda.
Venècia amb Guillermo del Toro. El primer de la classe dels directors mexicans, el més simpàtic, el més pròxim, el més estimat de tots. El més gras, també (tot i que està a dieta, i es nota). Una Venècia que concedeix el seu Lleó d’Or a la meravellosa La
forma del agua, la pel·lícula més romàntica de Del Toro: la millor de totes, almenys la més significativa des d’El laberinto del fauno (2008).
La forma del agua resulta un conte de fades amb el fons de l’horror de la guerra freda. Una paràbola que parla de l’amor sense avergonyir-se’n, i que no obvia totes les formes de l’amor, com el sexe entre una dona tan muda com aïllada (Sally Hawkins) i un monstre marí tan inquietant com entranyable. “Hi ha un moment en què, com a cineasta, has d’arriscar-ho tot”, va dir Del Toro amb el Lleó a la mà. “Crec en la vida, en l’amor i en el cinema”, va afegir, emocionat.
Merescut Lleó de Plata, al seu torn, per a Samuel Maoz per Foxtrot, un drama sobre la culpa amb el conflicte àrabo-israelià com a contrapunt. Maoz ja havia guanyat el Lleó d’Or a Venècia per Libano (2009).
El millor director va ser Xavier Legrand, que també va aconseguir el premi a la millor òpera prima. El seu impressionant Jusqu'à la garde constitueix una mirada descarnada a la violència de gènere; potser la millor que ha donat el cinema fins ara, la més comprensible, la més sincera mirada a uns fets que tan colpidors ens resulten.
Un altre premi merescut: millor actriu, Copa Volpi del festival, per a Charlotte Rampling. La seva feina a
Hannah, de l’italià Andrea Pallaoro, és extraordinària, fins i tot millor que el film en el seu conjunt. Rampling ofereix una rigorosa aproximació a l’ànima d’una dona ferida, sense vanitat, que intenta continuar endavant en una vida marcada per la tragèdia. Una pel·lícula que remet a Cassavetes i, per moments, a Haneke. Però que sobretot remet a la sinceritat sense
maquillatge de Rampling.
El millor actor, per al jurat, ha estat Kamel El Basha, un dels protagonistes d’una obra coral com L’insulte, de Ziad Doueiri, on un litigi menor va creixent i creixent com una allau inesperada al Líban d’ara mateix.
El premi al millor guió, merescudíssim, va a parar a Martin McDonagh per la seva brillant i esmolada escriptura a Tres anuncios en las
afueras de Ebbing, Misuri, del qual sentirem a parlar i molt a partir d’ara. Premi especial del jurat, en fi, per al bonic western australià, de paisatges impressionants, com és
Sweet Country, de Warwick Thornton. I premi Marcello Mastroianni, el premi per a un actor de futur, que recau en Charlie Plumer, protagonista de Lean on Pete, d’Andrew Haigh.
No: no ho ha hagut de tenir fàcil Anette Bening i la resta del jurat a l’hora de dibuixar un palmarès que reflectís el que ha estat la 74 edició del festival de Venècia. I no ha hagut de ser fàcil per les millors raons: l’excés de bons títols. Aquest festival de Venècia ha quedat curt de premis davant tantes bones pel·lícules. Un imagina Anette Bening i la seva gent, a l’hora de prendre decisions, com uns jugadors de sudoku davant un palmarès que es volia establir, i així ha estat, amb justícia.
El cert és que Venècia, com a festival,
Del Toro, amb el Lleó d’Or a la mà, va dir: “Crec en la vida, crec en l’amor i crec en el cinema” Venècia ha apostat per la realitat virtual, el cinema de 360º que encara es viu com una atracció de fira El certamen ha tingut alguns dels personatges femenins més complexos i interessants del cinema
ha viscut grans moments. Un dels millors va ser la trobada, plena de tendresa i d’encant, entre Robert Redford i Jane Fonda per rebre, tots dos, el Lleó d’Or a la seva llarga carrera. Era la imatge d’un Hollywood etern.
Un festival que, a més, ha sabut destacar la tasca dels intèrprets d’una certa edat, o sigui, de vells actors i actrius tantes vegades oblidats. Com la premiada Charlotte Rampling, com Michael Caine i dues grans dames dels escenaris britànics: Judi Dench i Hellen Mirren. Sense oblidar, per descomptat, Donald Sutherland, company de Mirren a The leizure seeker, el primer film en anglès de l’italià Paolo Virzi, actor del qual ahir mateix s’anunciava que rebrà un Oscar honorari.
Venècia també ha apostat per la realitat virtual, aquest cinema de 360º que encara es viu més com una atracció de fira que no pas com un mitjà d’expressió madur. Ha estat un festival que, certament, va començar sota sospita amb el destacat de la presència d’una sola directora en la vintena de títols en competició: la xinesa Vivian Qu per Jia Nian Hua (Els àngels vesteixen de blanc). Paradoxalment, però, ha regalat algun dels personatges femenins més complexos i interessants que s’han vist en molt de temps. N’hi ha prou de recordar la Mildred, aquesta mare coratge de Frances McDormand a Tres anuncios; la silenciosa (per muda, i malgrat tot emocionant) Elisa de Sally Hawking al film de Del Toro, o aquesta dona a la deriva que encarna, a Hannah, Charlotte Rampling.
Un festival complet, en definitiva. D’una qualitat mitjana indiscutible, i per moments admirable. Decantat cap els Oscars, és cert. I mancat, potser, d’una mica de risc, d’aquell cinema trencador del qual, en altres edicions, el certamen anava sobrat. Ara bé, enguany tot hi té cabuda si té mèrits per fer-ho. Més enllà del palmarès, qui de debò guanya és Alberto Barbera, el director de la millor Mostra en anys.