Ramon Muntanyola, de la reconciliació a l’esperança
Muntanyola, com el cardenal Vidal i Barraquer, forma part de la tradició fecunda del catalanisme cristià
La Catalunya del segle XX va quedar profundament marcada per la Guerra Civil i les seves conseqüències sobre, d’una banda, la societat sotmesa al franquisme i, de l’altra, els nombrosos i rellevants exiliats. Aquell daltabaix va produir un impacte dramàtic que ha afectat diverses generacions i va obrir ferides que encara no s’han acabat de tancar.
Per això, és important homenatjar els qui en temps convulsos, des d’una gran honestedat, coherència i magnanimitat, van apostar amb fermesa per superar la perillosa temptació de les successions inacabables de venjances fratricides. Mossèn Muntanyola n’és un cas paradigmàtic.
Nascut a l’Espluga de Francolí ara fa cent anys, aquesta efemèride ens empeny a retrobar aquell personatge formidable que alguns van descobrir a través de la biografia Vidal i Barraquer, cardenal de la pau (1970), una obra clau per al coneixement i la reivindicació d’aquesta figura gegantina de l’Església catalana, que va haver de fugir amb l’esclat de la Guerra Civil quan el perseguien escamots anarquistes incontrolats, però que no va poder tornar un cop acabada la contesa perquè es va negar a fer costat al franquisme.
M’hi refereixo perquè precisament Ramon Muntanyola encarna d’una manera exemplar l’esperit de reconciliació en una Església massa associada amb els vencedors en resposta als atacs violents i destructius que prèviament havia sofert, des de grups radicals, en persones i patrimoni cultural. Aquesta dimensió d’humanitat veritable per damunt de sectarismes és justament l’aspecte que Eufemià Fort i Cogul destaca al llibre Ramon Muntanyola,
testimoni de reconciliació (1977). Hem de situar mossèn Muntanyola, com el cardenal Vidal i Barraquer, dins de la tradició fecunda del catalanisme cristià que ha aportat al país referents destacats, no tan sols en l’àmbit de la religió, sinó també en el món de la literatura, de l’estudi de la llengua o de l’excursionisme, un corrent, a més, que s’afirmarà i s’identificarà amb entusiasme amb Joan XXIII i el Concili Vaticà II.
Aquest mes de juliol s’ha inaugurat al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí l’exposició Ramon Muntanyola, poeta de banderes blanques. I és de la seva condició literària que em vull ocupar sobretot en aquesta ocasió, arran de l’excel·lent antologia poètica de Muntanyola que, a cura i amb pròleg de l’exconseller Joan Maria Pujals, ha editat enguany Publicacions de l’Abadia de Montserrat amb el títol
Dia vindrà. No és possible explicar la poesia catalana des de la Renaixença fins ara sense aturar-nos en la contribució fonamental que hi han fet eminents homes d’Església. Molts coincidirem, posem per cas, a considerar L’Atlàntida i Canigó de Jacint Verdaguer com a autèntics cims i monuments literaris que recuperen per a la llengua catalana la magnitud i la projecció dels grans clàssics medievals, com Ramon Llull, Bernat Metge o Ausiàs March. Però ben a prop de Verdaguer cal esmentar el canonge Miquel Costa i Llobera, autor de textos tan emblemàtics com el volum Horacianes o El pi de Formentor.
Doncs bé, Ramon Muntanyola, com Carles Cardó, Rafel Escuder, Pere Ribot o posteriorment Climent Forner, testimonia una vocació de continuïtat del mestratge de Verdaguer i Costa i Llobera.
Mossèn Muntanyola, a més, va promoure, a contracorrent, des del seu espai pastoral, publicacions periòdiques en català com La veu de la parròquia
(1947) o el mensual Ressò (1950), precedent de Serra d’Or i objecte de segrest per la policia.
Però cenyint-me a l’obra poètica de Muntanyola, proclamat mestre en gai saber d’una manera pòstuma l’any 1973, ara joiosament accessible de nou gràcies al ja mencionat Dia vindrà, cal citar-ne els reculls Ànima endins, Infants, ocells i nadales, Romiatge per la terra, Eixàrcia, Antífones Llocs i focs.
Joan Maria Pujals, que ens ofereix una valuosa recopilació de poemes seleccionats, n’elogia la veu i el ritme popular, l’arrelament a la terra, la veneració per la natura, els ressons bíblics i la dimensió espiritual, l’acurat tractament lèxic i formal dels versos... Els poemes de Muntanyola, segons Pujals, “de vegades són epigrames magnífics”. Recordem-ne aquests versos: “Llocs i focs/de Catalunya/ a la retina del bard./Del vol net de l’oreneta/a la ploma del poeta/ per la muntanya i el mar”. Muntanyola és un poeta amb una llengua plena de vida, d’aromes, de colors,... S’hi reflecteix una estimació per la paraula, una consciència de llegat i un compromís de dignitat. Hi intuïm lectures profitoses de Verdaguer, de Maragall, de Carner, de Sagarra... i una mirada pròpia, que es nodreix dels seus paisatges i dels episodis que n’han determinat la història: “El monjo fugia/ de nit, pels conreus./L’alosa que espia,/ a punta de dia,/ baixà a Santes Creus.” I hi retrobem, en fi, l’admiració pel cardenal Vidal i Barraquer, amb versos de to èpic que reclamaven el retorn a Catalunya, finalment aconseguit, de les seves despulles: “Dia vindrà que dreçarem la testa./ El Dies Irae sonarà a protesta/ quan puguem dur-vos al pairal repòs.// I la Pàtria nostra/ feta a trossos,/quan pugui donar terra als vostres ossos,/ tornarà a prendre una ànima i un cos”.