Tornem-hi amb la inspiració

LA inspiració és capritxosa, així que de vegades ens abandona sense avisar, com les nòvies (-os) adolescents. Francis Scott Fitzgerald va ser capaç d’escriure una novel·la de 120.000 paraules en tres mesos sense que la inspiració l’abandonés; en canvi, Giuseppe Tomasi di Lampedusa podia trigar setmanes abans de donar un foli per acabat (només va escriure

El gattopardo). Hi ha vegades que una bonica frase fa que l’autor s’aturi i la següent no truca a la porta, com si el punt i seguit fos una frontera mental o un mur insuperable.

La filòsofa Marina Garcés va reivindicar la paraula lliure en el seu pregó de la Mercè i certament el seu text va ser un text rebel, on va dir que no estava enamorada de Barcelona, ciutat a la qual li agrada tornar (és professora a la Universitat de Saragossa) perquè és una capital antiautoritària, que rebutja el poder i que és capaç de resistir “al capitalisme salvatge”. Va ser un pregó valent, transgressor, el principal mèrit del qual va ser deixar ben parada una part del personal que va anar a escoltar-la.

Tot i això, l’assagista va perdre la inspiració quan, recordant l’atemptat del 17 d’agost a la Rambla, la Diagonal i al passeig de Cambrils, es va referir també “a uns joves de Ripoll que tampoc no hi seran (a les festes de la Mercè) i sobre els quals sempre tindrem el dubte de si realment volien morir matant, com van fer”. Situar en el mateix pla les víctimes i els victimaris costa d’entendre i encara més d’acceptar. Edmund Burke, que també va ser filòsof, va escriure que “hi ha un límit més enllà del qual la tolerància deixa de ser una virtut”.

L’exercici memorialístic de Garcés va ser confús, per dir-ho d’una manera benèvola, posats a ser tolerants. I fins i tot per als qui creuen que la tolerància és la millor religió (Victor Hugo), la referència de la pregonera va ser un pecat laic. Potser venial.