Més temps per al “Brexit suau”
May demana dos anys de transició, fins al 2021, després de sortir de la UE
Una Theresa May gens guerrera, sinó molt conciliadora, va demanar ahir més temps als seus socis de la Unió Europea per tirar endavant “un Brexit suau i ordenat”. La primera ministra britànica va deixar molts dubtes per aclarir sobre el plantejament negociador de Londres, però va ser clara a l’hora d’expressar la voluntat d’acord i la necessitat d’un període de transició –durant el qual gairebé tot seguiria igual en l’accés recíproc als mercats i la lliure circulació de persones–, que s’estendria uns dos anys –fins al 2021– a partir de la sortida oficial del Regne Unit de la UE, el març del 2019.
May va triar Florència, símbol de la més rica cultura europea i ciutat mite de la intel·lectualitat anglosaxona, per al que els mitjans britànics havien qualificat, des de feia dies, com “the speech of her life” (el discurs de la seva vida). La cap de Govern es va presentar a la capital toscana amb un conjunt fosc de jaqueta i pantalons, una sobrietat només trencada per un aparatós collaret. Va llegir el text sense immutar-se, amb perfecta dicció.
La inquilina del 10 de Downing Street volia llançar la seva proposta en una ciutat de la UE que no representés poder polític ni financer. No podia ser Brussel·les ni París ni Frankfurt. Florència és el gran tresor renaixentista, la ciutat on es van formar Rafael Sanzio i Leonardo Da Vinci, encara que –atenció!– també allà va néixer Maquiavel, el gran teòric sobre l’ús del poder. Florència va ser sempre parada obligada en el Grand Tour dels aristòcrates del nord d’Eurodrien pa. El mite contemporani de Florència es va veure reforçat amb obres com Una habitació amb vistes, d’E.M. Forster –portada al cinema per James Ivory i guanyadora de tres Oscar– o El pacient anglès.
En aquest entorn tan especial, May va insistir que el Regne Unit desitja ser “l’amic i el soci més fort de la UE”. Al podi hi havia escrit un lema: “Història compartida, desafiaments compartits, futur compartit”. Segons la líder britànica, en el període de transició els ciutadans de la UE i els britànics po- continuar movent-se i instal·lant-se on volguessin. Això sí, a la Gran Bretanya hi hauria un sistema “de registre” encaminat a adequar-se a les futures normes d’immigració.
No s’enganya May que el Brexit significarà sortir del mercat únic i de la unió duanera. No obstant això, va recordar que el Regne Unit “se n’anirà de la UE però no ens n’anem d’Europa”, i que “l’èxit de la UE és una cosa profundament del nostre interès nacional”. “No donarem l’esquena a la UE”, va recalcar. Per això un dels objectius, a part de prosseguir la intensa relació comercial i humana, és segellar un pacte de seguretat que salvi l’estreta cooperació policial i dels serveis d’intel·ligència per afrontar reptes com el terrorisme.
May va ser molt didàctica explicant les raons per les quals els britànics van votar a favor d’abandonar la UE l’any passat. Va reconèixer que molts compatriotes no es van sentir mai còmodes i que el fonamental va ser per a ells recuperar el control en les decisions i que els seus responsables polítics poguessin “retre comptes directament” en lloc de ser polítics o governs llunyans.
La primera ministra va voler reiterar les garanties totals als ciuta-
SÍMBOL CULTURAL EUROPEU La primera ministra tria Florència per rellançar el diàleg amb Brussel·les
“US VALOREM” Garanties plenes als ciutadans comunitaris que avui viuen a la Gran Bretanya
dans de la Unió Europea residents al Regne Unit que podran quedar-s’hi i gaudir dels mateixos drets. Va al·ludir expressament als 600.000 italians que viuen en territori britànic i a la resta d’europeus. “Volem que us quedeu, us valorem i us donem les gràcies per la vostra contribució a la nostra vida nacional”, va subratllar.
May va evitar donar xifres sobre quina és la quantitat de diners que el Regne Unit estarà disposat a pagar (es parla de 20.000 milions d’euros) per contribuir als pressupostos comunitaris i saldar compromisos pendents tan bon punt es consumeixi el divorci o sobre si estaria disposat a acceptar pagaments futurs per aconseguir vincles estrets com els que té Noruega, per exemple. Aquests detalls seran, òbviament, objecte de negociació i May no va voler mostrar les cartes. Sí que va dir que el model final ha de ser nou, no com l’acord comercial subscrit amb el Canadà ni com l’estatus de Noruega, que a efectes comercials és gairebé un membre més però que també paga per això una substancial contribució anual.
Al final del discurs, alguns periodistes britànics li van fer a May preguntes una mica incòmodes, en el sentit de si els qui van votar pel Brexit no se sentiran enganyats quan constatin que la sortida de la UE es retarda, de facto, dos anys més. May va argumentar que el període de transició és bàsic i essencial per no perjudicar empreses, institucions i particulars, per ajudar-los a l’“ajust” que exigiran les noves condicions.
Entre el públic aplegat a Santa Maria Novella –en unes antigues casernes policials adequades molt de pressa per al discurs– seien Boris Johnson, titular del Foreign Office, i Philip Hammond, canceller de l’Exchequer (equivalent a ministre de Finances), que mantenen posicions poc coincidents sobre l’horitzó desitjable després del Brexit.
Molt a prop d’on va parlar May, al cor de Florència, es van manifestar petits grups d’expatriates, de ciutadans britànics residents a la Toscana i la resta d’Itàlia, alguns d’ells jubilats, altres professors d’anglès, que temen quedar desemparats després del Brexit. Una senyora duia una pancarta molt artesanal que deia: “Europa és el meu país. Que sigui el teu una altra vegada”. “El Brexit mata les esperances joves”, protestava el cartell de un veterà gentleman, canós, vestit amb el kilt (faldilla escocesa). La pancarta més graciosa la portava una parella jove. Citava Cosme de Mèdici, fundador de la llegendària dinastia florentina, i advertia May: “Digue-li que li costarà molt de covar els ous fora del niu”.