Angela IV
Si un és amo dels seus silencis i presoner de les seves paraules –gran aforisme ple de veritat atribuït per igual a Aristòtil, els àrabs, Shakespeare i Churchill com a mínim–, caldrà concloure que no hi ha hagut mai tants esclaus en la història com en l’ensordidor món de les actuals xarxes socials, on tothom parla –quan no escup– i molt pocs escolten. No hi figura, entre ells, Angela Merkel. La cancellera d’Alemanya, que als seus 63 anys es disposa a ser reelegida –amb tota seguretat– diumenge vinent per a un quart mandat consecutiu, és austera en paraules, així en públic com en privat. L’altra cara de la moneda del xarlatà que habita la Casa Blanca. O del seu oponent de Pyongyang. Inseguretat? Timidesa? No ho sembla. Tot indica, més aviat, que és la conseqüència lògica d’un caràcter que privilegia el dubte sobre la certesa, la prudència sobre la temeritat, el pragmatisme sobre la ideologia. Altres tantes rareses que expliquen la seva inusual longevitat en el càrrec. Els alemanys volen seguretat i estabilitat. I això és el que Mutti (mama) Merkel, criada en l’opressiva dictadura comunista de l’antiga RDA i desembarcada en la política ja amb 35 anys, els ofereix des del 2005.
Tot Europa està pendent de les eleccions de diumenge –bé, gairebé tota– per poder començar a abordar els grans reptes que esperen la UE, sobretot després de la demanda de divorci plantejada pels britànics arran del referèndum del Brexit. Abans de poder començar a caminar –cap a on, és una altra qüestió– primer calia aclarir la incògnita de les eleccions presidencials franceses del mes de maig passat, que no van poder tenir un resultat més esperançador per al projecte europeu: la victòria d’un europeista fervent com Emmanuel Macron –determinat a fer un salt endavant en la integració euro- pea– davant l’euròfoba Marine Le Pen –que proposava un referèndum sobre el Frexit– ha allunyat una de les principals amenaces que planaven sobre la Unió. L’altra incògnita –pendent de la cita electoral de Berlín– no era tal, però ha mantingut congelat fins ara el calendari polític europeu, fins al punt de bloquejar qualsevol nova iniciativa. “Vist el paper que ha adoptat avui Alemanya, tots els europeus haurien de votar en les pròximes eleccions per elegir el nou canceller”, subratlla a tall de boutade l’ex-primer ministre italià Enrico Letta en el seu recent llibre Hacer Europa y no la guerra (Península, 2017), de forma anàloga al que sempre s’havia dit de les eleccions presidencials dels EUA per les seves repercussions planetàries. Alemanya és una de les pedres angulars d’Europa, el seu principal motor. Res no pot fer-se sense ella o contra ella. Tampoc només al seu dictat...
La sortida del Regne Unit de la UE, que s’haurà de produir teòricament el 2019 després d’una negociació que es presumeix complexa i agra, col·loca Europa davant una cruïlla vital: o fa un decidit pas endavant en el camí de la integració –per a la qual els britànics van ser sempre un fre fonamental– o deixa que les coses segueixin com estan, és a dir, degradant-se, i això conduiria inexorablement a la inconsistència i la desintegració.
Lliures de condicionaments electorals, encara que no per molt de temps, França i Alemanya poden dirigir ara el que Macron ha definit com la “refundació d’Europa”. En un discurs que pretenia fundacional, pronunciat fa dues setmanes a Atenes, el president francès va plantejar donar un nou impuls a la integració europea centrantse en la zona euro, que proposa potenciar dotant-la d’un pressupost propi i d’un superministre de Finances, controlats pel Parlament Europeu, una convergència fiscal i social més gran, i fins i tot la creació de llistes electorals transnacionals de cara a la renovació de l’Europarlament el 2019. Alemanya sembla oberta avui –més que ahir– a acceptar alguns d’aquests plantejaments, que Macron pensa detallar en els propers dies, i als quals s’afegiria la transformació de l’actual Mecanisme Europeu d’Estabilitat en un autèntic Fons Monetari Europeu.
Però si les eleccions de diumenge a Alemanya no ofereixen cap dubte sobre qui ocuparà la cancelleria els propers quatre anys, no està tant clar quina coalició de Govern podrà formar-se en funció del mapa electoral resultant. Si es produís una de les opcions que està actualment damunt la taula, amb la incorporació al Govern dels liberals de l’FDP –del tot intransigents amb els països endeutats com Grècia, que desitjarien fer fora de la zona euro–, la cosa es complicaria considerablement.
Fins ara, Angela Merkel –una europeista de raó, que no de cor– ha estat més un fre que un motor en el procés d’integració, que ha sotmès sempre als interessos alemanys. Totes les mesures que s’han anat adoptant en els últims anys arran de la crisi de la zona euro li han estat arrencades després d’ímprobes esforços i extenuants negociacions. Però res no diu que aquesta dinàmica no pugui canviar. Discreta, prudent, dubitativa, pragmàtica... la cancellera ha demostrat també que, davant la seva imatge d’intransigència, pot ser imprevisiblement flexible. I, si no, s’han de veure els seus canvis de 180 graus sobre l’energia nuclear, el salari mínim, els refugiats o el matrimoni homosexual. Caldrà confiar en la seva elasticitat. I que trobi els aliats adients.
Discreta, prudent, pragmàtica... Merkel ha demostrat també que pot ser flexible