Diàleg, o potser ensurt?
Molta gent pregunta: per què el 9-N no hi va haver tanta pressió política, judicial i policial? Per què, si el valor d’aquell referèndum era el mateix, les preguntes eren equivalents i també era idèntica la Constitució, ara tan invocada? Potser és perquè aquella consulta no es va prendre mai gaire seriosament i va ser com un joc, gairebé com una enquesta; però també perquè el 2014 els dirigents polítics van parlar i van arribar a un pacte de cavallers: ningú no explotaria políticament l’èxit, ningú no retrauria de l’adversari la derrota i tot es deixaria en un afer cívic mogut per voluntaris i associacions ciutadanes; una gran mobilització, com diria ara Ada Colau. A Rajoy li va semblar un mal menor assumible i a Artur Mas li importava, sobretot, comptar els independentistes. Tracte fet.
Però l’acord es va incomplir el mateix dia 9 de novembre, quan Artur Mas es va atribuir la victòria i va accelerar el pas cap a la independència. I llavors va començar un capítol que en la història de la reivindicació nacional de Catalunya s’haurà de titular “el temps de la desconfiança”. Des d’aleshores cap oferta de diàleg sobre el referèndum, la reforma de la Constitució o el famós “encaix de Catalunya en l’Estat” sorgida de la Generalitat va aconseguir prosperar. Al seu torn, la Moncloa no va donar mai el vistiplau ni va proposar cap conversa sobre autogovern. Rajoy es va considerar enganyat per Mas i va deixar de confiar en cap mena d’acord, encara que s’aconseguís assolir.
Ressuscito aquesta història perquè aquesta setmana la paraula diàleg ha tornat a aparèixer enmig de la crisi, els jutges, els guàrdies i els manifestants. Unes vegades, com a desig dels qui escrivim als papers. D’altres, com idees llançades a l’aire pel ministre Guindos (finançament), pels socialistes i la seva comissió parlamentària o per Méndez de Vigo, tan valent o tan ingenu que no tem parlar d’autodeterminació, mentre que el seu president predica que aquest dret no és reconegut a cap país democràtic.
Crida l’atenció que aquestes ofertes o crides es produeixin a menys de dues setmanes de l’1-O. Es diria que el Govern espanyol s’ha espantat davant el referèndum, mentre pregona que no n’hi haurà. Però es diria, sobretot, que hi està havent un canvi d’actitud, amb una transcendència social i un futur que es desconeixen. Jo crec que es deu a la presa de consciència que el fracàs del referèndum per la via estrictament legal no resol el problema, sinó que potser l’agreuja. El diàleg és necessari, és imprescindible, però difícil a curt termini. El dia 2 d’octubre direm tots: “I ara, a negociar”. Però, ai, continuo sense veure indicis de confiança. No veig Puigdemont suspenent la consulta per asseure’s a parlar de diners. No veig cap líder independentista asseient-se a negociar amb un Estat qualificat d’autoritari que trepitja els drets bàsics. Tampoc no el veig acceptant bruscament el camí constitucional. I encara pitjor: no acabo de veure clima per a una abraçada entre Rajoy i Puigdemont. Potser fa falta que desapareguin tots dos per restablir la confiança i deixar lloc a la lleialtat.