Per què no aniré a votar
Ara farà deu anys vaig publicar un llibre de títol explícit: España desde una esquina. Federalismo o autodeterminación (Madrid, La Esfera de los Libros, 2008). Hi defensava la necessitat de permetre que les nacionalitats històriques que formen part d’Espanya es replantegin i decideixin en el seu cas, per mitjà d’un referèndum, el seu model d’encaix en l’Estat. Ho vaig fer des del punt de vista de l’interès general d’Espanya, considerant que una estructura autènticament federal de l’Estat seria majoritàriament acceptada per tots, resolent-se així un conflicte que pertorba la política espanyola des de fa més d’un segle. Dit això, he d’afegir que deu anys després segueixo pensant el mateix (poden veure, en aquest sentit, el meu article publicat a La Vanguardia aquest 9 de setembre). I des del començament he respost als qui m’objecten que tot això és impossible i que, per tant, cal optar per la ruptura, que el dia en què la demanda d’un referèndum legal i acordat superés de llarg els dos terços del cens català (cosa segura), ningú ni res no podria impedir que el referèndum se celebrés.
Si els dic tot això, només és per deixar clar que no soc contrari a consultar els catalans –per via d’un referèndum legal i acordat– si accepten estar a Espanya sota l’estructura d’un Estat federal; i, si la resposta fos negativa, a afrontar conjuntament la situació amb una nova consulta sobre la independència, ja que entenc que, a hores d’ara de la història, és impossible mantenir qualsevol forma de comunitat que no s’assenti sobre la llibertat. Ara bé, amb la mateixa claredat afirmo que no aniré a votar en el referèndum il·legalment convocat per al dia 1 d’octubre vinent, si és que arriba a celebrar-se. I no aniré a votar perquè el meu vot negatiu seria comptabilitzat per augmentar el percentatge de participació en la consulta a efectes de la seva aparent legitimació, sent com és absolutament il·legal. Com més gran fos la participació, més legítim semblaria un referèndum que els independentistes presenten com un innocent exercici del dret a decidir en abstracte, quan el cert és que es tracta d’optar entre el sí o el no a la independència, amb infracció frontal de l’ordenament jurídic, començant per la Constitució i l’Estatut de Catalunya (que exigeix el vot de 90 diputats per aprovar una llei electoral), i sense comptar a més amb el suport majoritari dels catalans tal com va quedar demostrat en les últimes eleccions autonòmiques.
Aquest referèndum manca de legitimitat democràtica per emparar-se en una llei –la llei del Referèndum– l’aprovació de la qual pel Parlament va constituir l’inici d’un cop d’Estat, culminat després amb l’aprovació de la llei de Transitorietat Jurídica. En efecte, els vicis de procediment en què s’ha incorregut al tramitar aquestes lleis són irreparables: s’han aprovat a tota velocitat després d’una irregular admissió a tràmit, s’ha dificultat el seu control de constitucionalitat en esquivar el dictamen de la Comissió de Garanties Estatutàries, s’ha enervat la facultat d’esmena i s’ha infringit el principi de transparència. Tot això per celebrar un referèndum votat per una majoria parlamentària que no es correspon amb una majoria social; que mancaria de les mínimes garanties de celebració, i que, a més de la seva falta de base legal i de garanties democràtiques, incompliria la normativa de les Nacions Unides i els indicadors exigits pel Codi de Bones Pràctiques sobre Referèndums de la Comissió de Venècia.
Tot Estat de dret descansa sobre dos principis: el principi democràtic i el principi de legalitat. Ni la voluntat popular pot expressar-se al marge de la llei, ni la llei pot enervar l’expressió d’aquesta voluntat fins a obturar-la. De la qual cosa es desprèn que la democràcia és el resultat de l’aplicació simultània d’aquests dos principis degudament conjugats. Fa segles, Francisco de Vitoria va deixar escrit en les seves Relectiones que “perquè la llei humana sigui justa i pugui obligar no n’hi ha prou amb la voluntat del legislador, sinó que és menester que sigui útil a la república”, perquè “si la llei no és útil a la república, ja no és llei”. Per tant, ni sense la llei, ni només amb la llei. I això significa que ni es pot convocar un referèndum prescindint de l’Estat –que, al capdavall, no és més que un sistema jurídic– al qual deuen la seva existència i del que reben la seva legitimitat les institucions que el convoquen i emparen, ni es pot utilitzar la llei, restrictivament interpretada, per impedir l’expressió de la voluntat popular quan existeix una clara, continuada i seriosa voluntat d’expressar-la.
Aquestes són les raons per les quals no aniré a votar-ne el proper dia 1 d’octubre. Exposo la meva decisió sense cap ànim apologètic, ni menys encara, apostòlic. Però he pensat que, gaudint fa temps de l’enorme privilegi de publicar les meves opinions sobre els més variats temes setmana rere setmana, estava obligat a fer-ho també avui, amb tota claredat, sobre una qüestió de tan capital importància com és aquesta.
Ni es pot convocar un referèndum sense l’Estat ni fer servir la llei per impedir la voluntat popular
Espanya el 1635-1645 segons l’atles
Theatrum Orbis Terrarum