Estampa de Sofia
En una cantonada del centre de Sofia, sota un ailant, al costat de l’òpera, hi ha una estàtua de més de sis metres d’alçada i un metre i mig o dos d’amplada. No es troba en un lloc gaire visible, ni particularment adequat per una estàtua d’aquestes dimensions. Sembla com si algú l’hagués volgut amagar i no s’hi hagués atrevit. És d’Aleksander Stamboliski, líder de la unió de pagesos búlgars, que va ser primer ministre i va morir assassinat l’any 1923 després d’un cop d’Estat organitzat per la Unió Nacional, un partit d’extrema dreta, i podria ser obra de Botero. Que jo sàpiga, a cap capital europea no hi ha avui una estàtua com aquesta dedicada a un polític. Churchill no la té, ni De Gaulle, i si la tinguessin no estaria arraconada, com aquesta.
Sofia és una ciutat de províncies de l’imperi turc, alliberada –que el lector hi posi totes les cometes que vulgui– per Rússia l’any 1878. Una ciutat agradable, de ritme pausat, amb places poblades per uns arbres magnífics –til·lers, ailants, freixes, castanyers– i per terrasses en què la gent deixa passar la tarda despreocupadament, entre vestigis del passat otomà i monuments de gratitud a Rússia, que després de la Segona Guerra Mundial va convertir Bulgària en el satèl·lit preferit, com corresponia a la seva condició de país eslau, ortodox i inventor de l’alfabet ciríl·lic. Bulgària és l’únic país europeu en què cap polític ha anat a la presó per corrupció durant els últims trenta anys. M’ho explica un professor universitari després d’un debat sobre el futur d’Europa. Ni un. Lamentablement, això no és cap signe d’honestedat. Al contrari, és un fet revelador del capitalisme rapaç que regna al país, un capitalisme d’Estat en el qual a cap polític que hagi tingut responsabilitats de govern li serà fàcil negar la complicitat amb una corrupció rampant, institucionalitzada.
Avui, Bulgària és el membre més pobre de la Unió Europea. El salari mínim mensual és de 180 euros, la pensió més alta de 400 i el sou d’un parlamentari d’uns 1.000. Els preus també són més baixos que aquí, però no en una proporció semblant, ni de bon tros. Això vol dir que els búlgars han de fer molts equilibris per arribar a final de mes. La majoria se’n surt consumint poc. Si algú pensa que a tot arreu hi ha les mateixes marques, les mateixes botigues i els mateixos anuncis, que visiti Sofia. No és estrany que gairebé un 15% de la població, més d’un milió de persones, hagi emigrat en els últims vint anys.
La Unió Europea és popular a Bulgària. La gent està contenta de formar-ne part. El professor me n’explica la raó: els búlgars no confien gaire en els seus polítics i no els fa res que els governin des de fora. Van formar part durant segles de l’imperi turc i van viure durant quaranta anys sota l’urpa soviètica. Dependre ara de Brussel·les –un imperi molt més benigne– no és, en aquest sentit, cap novetat.
En general, els búlgars estan agraïts a la Unió pels fons de convergència que reben, uns fons que els estan permeten millorar les infraestructures, com va passar a Espanya. No creuen, a diferència d’altres països de l’Est europeu, que Europa Occidental estigui
Els búlgars estan contents de ser a la UE, no confien gaire en els seus polítics i no els fa res que els governin des de fora
en deute amb ells per haver-los abandonat en mans de Rússia durant més de quatre dècades.
Ara: això no vol dir que estiguin disposats a tolerar totes les imposicions de Brussel·les, m’assegura el professor. Si la Unió decideix condicionar les ajudes al compliment de les normes europees, com desitja entre d’altres Alemanya, el suport a la Unió pot baixar molt. Bulgària no vol acollir refugiats, perquè ja té prou feines per ocupar-se de la seva gent, ni vol que Brussel·les s’immisceixi gaire en la seva vida política.
Entre la gent gran, abunden els que enyoren l’època del comunisme, perquè llavors vivien millor, sobretot al camp. Aquell “tufes-veure-que-em-pagues-i-jo-faré-veureque-treballo” era molt còmode. Ara cal competir i no és fàcil. Entre els millennials hi ha molt descontentament. Són la primera generació en molt de temps que no podrà viure com els seus pares. Això es tradueix en una considerable radicalització política. A diferència del que passa aquí, a Bulgària la gent gran tendeix a ser d’esquerres i la més jove –sobretot els sectors més educats i dinàmics– de dretes. Els joves també són més religiosos que la gent gran.
No gaire lluny de l’estàtua d’Aleksander Stamboliski, hi ha la catedral Sant Aleksander Nevski, una catedral imponent, de les més representatives del món ortodox. És un temple obert, acollidor, i s’hi veuen més devots que turistes. Els pebeters estan plens d’espelmes enceses per als que volen formular un desig o donar gràcies al cel per alguna cosa. Al davant de la catedral, hi ha un petit mercat bastant tronadet en què es poden comprar per quatre rals velles càmeres fotogràfiques, navalles, petaques i plats i tasses de record de Sofia. També hi ha reproduccions en sèrie de velles icones, qui sap si made in China.