Les ganes de festa de la ciutadania superen la politització de la Mercè
Un guia explica a un grup de turistes que aquests dies Barcelona i Catalunya viuen uns moments d’una gran transcendència històrica. Ho fa d’una manera molt solemne. I els guiris miren al seu voltant, contemplen tota la plaça Sant Jaume amb uns ulls com unes taronges, com si en qualsevol moment la gent hagués d’enderrocar el mur de Berlín o alguna cosa per l’estil. Això vindria a ser una mostra de turisme polític social. Visiteu un moment històric amb pensió completa. Però després els ciutadans arriben a la plaça Sant Jaume amb les mans enfonsades a les butxaques i una certa parsimònia. Amb una samarreta anticapitalista, amb una xapa a favor del dret a votar, amb una pancarta que denuncia el malestar que pateixen els veïns del Raval per culpa dels narcopisos, amb els llavis pintats de color rosa intens i una flor de sis colors rere l’orella...
I amb una certa parsimònia, i també amb comptagotes. A dos quarts de set de la tarda Sant Jaume està ben lluny d’omplir-se. Fa molt temps que Barcelona està instal·lada en la transcendència històrica. El nus de l’estómac no afluixa. I de tant en tant la gent també necessita una mica d’aire fresc. Les festes de la Mercè sempre han estat un petit parèntesi després del començament del curs que ajuda a superar la síndrome postvacacional. A més a més, el pregó de la filòsofa Marina Garcés no va anar precedit de la polèmica que es va viure l’any passat després de la designació de l’escriptor Javier Pérez Andújar. L’expectació és una altra.
L’alcaldessa Ada Colau apareix a la pantalla gegant i arrenca uns quants aplaudiments del públic després de dir que aquests dies l’autogovern català pateix un atac inaudit. La gent també l’aplaudeix quan reivindica unes festes en què tots tinguin el seu lloc, en què no s’exclogui ningú. Aplaudiments tots moderats. Alguns venen d’aquí i altres d’allà. No són mai
unànimes. Els turistes miren la seva guia amb la decepció a la cara. No corren calfreds per Sant Jaume. El borrissol dels braços es queda tot llis. El guia diu al seu grup que continuaran l’excursió pel Barri Gòtic, que és molt bonic.
La filòsofa Garcés també concita aplaudiments, i també són moderats, tampoc no són unànimes. El seu discurs, a estones, sembla una mica abstracte. Més d’un es perd en les seves elucubracions, adopta una expressió d’incredulitat, es posa a parlar d’una altra cosa. En aquests temps tan digitals aconseguir que la gent mantingui l’atenció sobre una persona llegint durant més de mitja hora no és gens senzill. Uns quants van a buscar unes quantes cerveses servides en gots de plàstic al Pans & Company.
De fet, a l’altra cantonada de la plaça la gent té els ulls posats al carrer Ferran, les criatures estan molt més interessades en l’arribada dels gegants i les bèsties. Les seves xarangues ja se senten, i enterren els últims paràgrafs del pregó. No podia ser de cap altra manera. Alguns nens no poden contenir l’emoció i es posen a plorar. Ja ve el lleó, ja arriba el drac... Les ganes de festa, d’aire fresc i del parèntesi que cada any ajuda a superar la síndrome postvacacional s’imposen a la plaça Sant Jaume. I, llavors, de sobte, en aquest costat de la plaça Sant Jaume, costa caminar. L’alcaldessa Colau, els tinents d’alcalde i molts regidors surten al balcó consistorial. Però la veritat és que sembla que la major part dels ciutadans no se n’adonen. Aquí tothom llueix la seva xapa, la seva samarreta, la seva flor... I tots tenen ganes de festa.
Els i les tauletes enfoquen sobretot els gegants que apareixen per la porta principal de les dependències municipals. Alguns dels membres de les agrupacions de cultura popular que van pujar a l’escenari disposat a la plaça van mostrar al final de la seva actuació algunes banderes en defensa del referèndum. Als guiris que van decidir continuar la seva excursió pels carrers del Gòtic els hauria encantat.