Un so que només les balenes, els lleons i els trons imiten Màquines d’emocions

Malgrat que són les festes de Sant Corneli, el patró de Collbató, els carrers d’un dels pobles amb millors vistes de Catalunya són gairebé deserts el dia del reportatge. D’un taller proper a la plaça de l’església arriben els ressons esmorteïts d’un so que en la naturalesa només es pot comparar als cants de les balenes, els rugits dels lleons o els trons. Albert Blancafort, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i premi nacional d’artesania de la Generalitat, afina l’orgue que acaba de restaurar.

Fill d’orguener, net de compositor i besnet de melòmans, aquest home de 53 anys és –ara per ara– l’últim representant dels Blancafort en un “ofici d’oficis” amb moltes dinasties a Catalunya: els Bordons, dels segles XVI i XVII; els Boscà, del XVIII, i els Vilardebó i els Bertran, del XIX. Les fronteres entre artesania i art es difuminen “avui dia, quan molts artesans creen i molts artistes produeixen en sèrie”, explica aquest mestre orguener i organista meritori.

Lutier? Artesà? Artista? Possiblement tot alhora. Però, si no sap definir-se, sí que sap què són els orgues, als quals ha dedicat la seva vida des que va acabar el batxillerat. El seu pare, Gabriel Blancafort (1929-2001), li va transmetre la passió per aquestes “màquines d’emocions”. Els orgues, explica, eren l’equivalent a l’edat mitjana a la nostra tecnologia aeroespacial. “T’imagines les dones i els homes de llavors en una catedral, davant aquelles columnes majestuoses i un so pensat perquè els éssers humans se sentissin cada vegada més i més petits?”. Al seu taller, amb finestres que permeten admirar unes impressionants panoràmiques de Montserrat, treballen cinc persones. La tradició de la construcció d’orgues es remunta a Collbató al 1925, quan s’hi va instal·lar l’italià Silvio Puggina, a qui va prendre el relleu el pare i, més tard, ell. Més de 160 orgues han passat per les mans dels Blancafort, pare i fill. Alguns els van reconstruir, imitant tècniques de fa segles. Altres els van reparar o –deus ex machina– els van fer des de zero, com el de l’auditori de Tenerife, el de la basílica de Montserrat i el de la Sagrada Família, que es van realitzar sota la direcció

“Avui dia molts artesans creen i molts artistes produeixen en sèrie”

d’un Albert que ja volava sol i van significar la seva posada de llarg en aquest món.

Li agradaria construir un altre orgue per a la Sagrada Família (“Gaudí en volia dos”) i dissenyar instruments que pengin del sostre, com una bombolla, i es puguin fer cantar a distància, per radiofreqüències. Aquesta és la idea que acaricia per a la basílica de Santa Maria de la Salut, a Venècia. I, mentre toca gairebé distret, els nouvinguts al seu taller experimenten la mateixa sensació que molts d’altres, durant l’edat mitjana o abans d’ahir, i s’empetiteixen davant tanta bellesa.

Acadèmic i premi nacional del Govern, acaricia un pla molt innovador a Venècia