Entre Merlí i Buenafuente
Per circumstàncies no televisives, l’estrena de la tercera temporada de Merlí (TV3) ha coincidit amb l’esperit convuls d’aquests dies. Si, com a professor, Merlí ja s’esplaiava en consideracions d’una transgressió histriònica i populista, l’institut Àngel Guimerà ha decidit multiplicar l’aposta. Ha fitxat Silvana, una carismàtica professora d’història que se suma a la pulsió contestatària que defineix la sèrie.
PER LA VIA RÀPIDA. Després d’encarrilar una tensió sexual aparentment no resolta pel procediment de la lectura ràpida, Merlí i Silvana reinterpreten la síndrome Peter Pan amb molta solvència. Però, perquè no estiguin sols, els alumnes també els acompanyen. Com en la pitjor època d’Al salir de clase, els actors han d’interpretar personatges d’edats notablement més joves. Això llasta la credibilitat de l’argument i dels personatges i converteix l’institut en un laboratori hormonal d’envelliment prematur amb moments d’incontenible furor genital que, a estones, supera les fronteres de la vergonya aliena. REFERENTS NACIONALS. La connexió de Merlí amb el públic justificaria una profunda reflexió sobre la nostra psicologia social. Però, si ens cenyim a l’àmbit de la ficció, hem de relacionar-lo, salvant les distàncies, amb altres estrelles de l’star system educatiu, com aquell mític John Keating interpretat per Robin Williams a El club dels poetes morts, que deixava anar frases especialment indicades en el context actual, com: “Només quan somiem tenim llibertat, sempre ha estat així i sempre ho serà”. És la mena de missatge que pot commoure l’idealisme d’uns joves en plena etapa formativa però que a determinades edats provoca una agredolça sensació d’impostura. Posats a triar professors ideals de la ficció audiovisual, m’estimo més la filosofia d’aquell mister Chipping interpretat per Peter O’Toole a Adiós, Mr. Chips, defensor d’un humanisme de la responsabilitat que no defugia el principi de l’autoritat i que no necessitava abaixar-se els pantalons cada mitja hora. O el Kevin Kline d’El club dels emperadors, entranyablement equànime fins i tot quan li tocava enfrontar-se a la maldat tramposa d’un dels alumnes.
Els actors de ‘Merlí’ han d’interpretar uns personatges d’edats notablement més joves
LA TRISTESA DEL COMEDIANT Malgrat que la propaganda de la rebel·lió al carrer no ha deixat d’apel·lar a l’alegria festiva i al repartiment de clavells, Andreu Buenafuente, que viu entre Madrid i Barcelona, va començar el seu Late motiv (#0) de dimecres amb un monòleg que destil·lava preocupació i tristesa. Que, en un panorama mediàtic que abusa fins a la nàusea de l’eufòria, la falsedat o el sensacionalisme carronyaire (subratllant obscenament els escassos incidents) aplicats a l’operació Anubis, algú es prengui la molèstia de representar la preocupació com a dret cívic és, per desgràcia, insòlit. La dialèctica adhesió-desacord deixa discursos com el de Buenafuente en fora de joc. Precisament per això ve de gust escoltar-lo quan afirma que hem arribat fins aquí per “no escoltar, no parlar i no respectar”.