La universitat plora
Poc importa que el rector de la universitat més antiga de Catalunya es deixés la pell en la cerimònia d’obertura del curs per demanar que es financi com Déu mana l’educació superior i que es prestigiï la tasca del professor. Va passar dilluns, quan Joan Elias va assegurar que la falta de recursos ofega la universitat: “El sistema està en perill d’extinció”, va dir en un to de severitat. Les seves paraules van retrunyir al paranimf. Però ja es pot quedar algú en pilotes o fer-se l’harakiri en directe que, si els teus interlocutors tenen el cap a tres quarts de quinze, no serveix de res.
Estic convençuda que a Arcadi Navarro, secretari d’Universitats, sí que li preocupen i l’ocupen les greus malalties del sistema. Dilluns, no obstant això, amb el seu “això no va amb mi”, va costar d’apreciar-ho. Una inauguració de curs no era el moment ni el lloc més adequat per parlar del conflicte català, i menys després del discurs del rector. Dies previs, a més, Elias havia expressat el seu lament en un article en aquest diari. El rector va haver de sentir una punxada d’estupefacció, sinó d’indignació, ai. Hi ha vida més enllà de l’1-O. N’hi hauria d’haver. Se succeeixen els rectors de la pública i l’infrafinançament no es resol, persisteix. En realitat, a qui li importa l’educació superior? Recordeu algun gran debat en què es posi en qüestió el model universitari? Sembla que la creació i gestió de la universitat s’ha pensat sempre més en funció de la rendibilitat política que en els objectius que a aquesta institució li pertoca complir. Així s’entén que la despesa pública comencés el seu descens el 2008 i que ara, el 2017, continuï caient. El mateix relat nou anys després. Clamava Joan Elias contra el romanent de tresoreria, que és negatiu en 181 milions en el conjunt de les universitats públiques de Catalunya. Aspirar així a l’excel·lència és com competir amb un braç lligat a l’esquena. L’ofec econòmic no és l’únic problema. N’hi ha d’altres. L’actual model suposa un tap per als joves professors. Gairebé el que menys compta és el mèrit. Els candidats necessiten acreditar una vocació a prova de bomba, unes dosis infinites de paciència i una capacitat descomunal de resistència per viure durant dècades al filferro, entre la incertesa i la precarietat. Només faltava que el pla Bolonya s’implantés de manera desastrosa, així als professors els devora la paperassa i l’excés de docència. Se senten uns buròcrates i a sobre estan cada vegada més mal pagats.
L’accés a places docents sol ser un camí ple d’entrebancs, camarilles de poder i guerres intestines. En aquest escenari proliferen nombroses figures alternatives als funcionaris amb les quals eludir les restriccions: ajudant, ajudant doctor, contractat doctor... I fora d’aquesta piràmide queden els associats, una categoria que acaba sent utilitzada com a tapadora per lligar amb salaris mísers els llicenciats.
Resultat: frustració i desencant en els professors, que veuen com perden el seu ascendent social. La universitat és el millor capital simbòlic que té un país, però falta que els que governen s’ho creguin. Ara per ara només imperen el silenci i les inèrcies.
L’accés a professor és un camí ple d’entrebancs en un sistema que s’ofega econòmicament