Som el que som
La idea de posteritat pertany al passat, segons Javier Marías. L’hi comenta a Toni Iturbe durant la presentació de la novel·la
Berta Isla (Alfaguara) a l’auditori ple de la Biblioteca Jaume Fuster. A les dues files reservades seuen Núria Cabutí, CEO de Penguin Random House; l’editor de Debate, Miguel Aguilar; l’agent María Lynch, i el catedràtic i crític Javier Aparicio, que pensa que Marías té raó; avui tot funciona com aquella tornada de Queen: “I want it all, and I want it now”.
“Les coses només són presents quan encara no existeixen”, després passen al passat, continua l’escriptor. Llavors, únicament tendrà prestigi allò que hagi succeït. El que s’oculti, o no s’expliqui, no serà. Posa com a exemple aquelles operacions antiterroristes que es duen a terme sense que ho sapiguem; només en coneixem les que varen fracassar. Entre el públic, Use Lahoz es queda amb aquesta reflexió: també som el que no vàrem fer, també això ens defineix.
Conèixer-se a si mateix és una de les majors pèrdues de temps que se li ocorren a Marías perquè, “tot i que sigui per costum, un ja es coneix prou”. Creu que vivim en l’època més hipòcrita de la història. En el torn de preguntes, algú li deixa anar: “Si guanyés el Nobel, enviaria Pérez Reverte a recollir-lo?”. Amb una modèstia ostentosa, Marías contesta que Pérez Reverte no és Patti Smith. Li preocupa l’autocensura de columnistes que temen el linxament a unes xarxes que ell no freqüenta (es comunica per fax). Twitter és com tafanejar en converses alienes, i no és tan masoquista com per esbrinar el que diuen d’ell.
M’he passat amb les sidres a l’hora del vermut. La culpa és de Duomo Ediciones, que ens ha convidat al bar Dalt de Tot amb Tracy Chevalier, per presentar
La voz de los árboles. Ella coneix el seu traductor, Juanjo Estrella, que va tenir algun contratemps amb els termes botànics. Hi ha els llibreters Lluís Morral i Gui- llem Terribas, Rodrigo Fresán. Maria Borràs comenta que no esperava passar-s’ho tan bé dirigint la revista Qué leer, tot i que ningú no sap el que és un tancament fins que no s’hi troba. Som el que treballam, som el que menjam –croquetes a la barra, truita de patata–, recorda Adam Martín. I si un vol aprimar-se, haurà de canviar d’hàbits. Segur que la teva vida no t’agrada així?
Som el que explicam i com ho explicam. “Ens desdoblem en cada persona que ens mira”, diu Jordi Puntí, que de petit era el seu Madelman, o viceversa. Vestit igual que ell amb els retalls que sobraven de la roba que li feia sa mare, el nino era una representació de si mateix, i corria grans aventures. Així va adquirir el costum de fabular, com explica a la selvàtica terrassa de La Central per presentar Això no és
Amèrica (Empúries), dedicat a Steffi, Stefanie Kremser, asseguda al públic. Més autors presents: Ignacio Martínez de Pisón, Joan Todó, Albert Forns i Gonzalo Torné, que s’està escrivint sobre. També hi ha Josep Lluch, Antoni Munné, Silvia Sesé, Isabel Obiols, Ester Pujol, Txell Torrent i Mònica Martín, amb la Greta a la cistella.
L’editora Maria Bohigas recorda uns e-mails amb què Puntí l’entretenia, quan ella s’avorria a
Conèixer-se a si mateix és una de les majors pèrdues de temps que se li ocorren a Javier Marías
l’Argentina, i en els quals ell relatava el que passava dins un bordell que veia des de casa seva. “Hi ha una segona part”, afegeix Puntí, i és quan va saber que un amic havia acompanyat un cec en aquell bordell, i se n’imaginà la història. És clar que ell imagina històries a tot arreu, com per exemple en el gest que fan els cambrers quan pagues amb targeta, i miren exageradament cap a una altra banda per no veure el teu número secret. O quan un home fa autoestop amb un maletí, conte que David Guzman recupera per mostrar la importància de cada detall.
Era arriscat mantenir una presentació el 20 de setembre, però com va apuntar Joan Safont, fer memòria és una forma de resistència. La llibreria Ona es va omplir per sentir-lo parlar de
Sabotatge contra Franco, acompanyat de Jordi Amat. L’editora d’Angle, Rosa Rey, celebrà el número cent de la col·lecció El fil
d’Ariadna. Hi havia la fotògrafa Wayra Ficapal, Jordi Manent (fill d’Albert Manent), hereus del republicanisme com Víctor Hurtado, Quim Torra, Marjolijn van der Meer, mare del cantant de Mishima, David Carabén. El llibre enriqueix el relat ja existent, explicant l’oposició que hi va haver des del règim, o des dels sectors que aquest considerava propis, com una part de la burgesia, els intel·lectuals de dretes i l’Església. S’havien posicionat a favor seu durant la guerra, però no estaven disposats a renunciar a la seva identitat. Amat repetí el seu hit: “La revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra
d’Or”. De fet, Josep Pla en seria un dels sabotejadors.
Safont tria personatges, moments i institucions a través dels quals la cultura es manifestà en forma de resistència sobretot a partir dels anys seixanta, fins que arribà amb força en la Transició. A Narcís de Carreras, col·laborador franquista, president del Barça i creador del lema “Més que un club”, li va tocar difondre l’equip com a fenomen catalanitzador de masses. Seva és la frase “Som el que som i representem el que representem”. Potser simplement som temps.
“La revista ‘Destino’ va fer més pel catalanisme que ‘Serra d’Or’”, diu l’escriptor Jordi Amat