De les aules a Primera
El migcampista del Girona Àlex Granell va exercir de mestre durant tres anys
Compte, Leo Messi: Girona ja és aquí” es va convertir en un dels càntics més entonats durant la celebració de l’ascens del Girona. El seu autor, el migcampista Àlex Granell (Girona, 2 d’agost de 1988), a qui encara se li posa la pell de gallina quan ho recorda. “Era un dia de festa i és clar que tots vam parlar més del compte, però ja hem demostrat que podem competir contra tothom. Esperem posar les coses difícils al Barça i a Messi, tot i haver començat la temporada en un gran estat de forma i continuar demostrant que és el millor futbolista de tots els temps”.
Quan el 10 del Barça començava a destacar com a jugador del primer equip, l’actual capità blanc-ivermell jugava a Regional amb el CE Farners. “En edat de cadet vaig haver de marxar del Girona, on sempre havia jugat, després de comunicar-me que venien altres nois i no comptaven amb mi”.
Gironès-Sàbat, Palafrugell, Manlleu, Banyoles, Llagostera i Olot, entre d’altres, per acabar tornant a l’equip de casa seva i triomfar. “Va ser en el primer any del Girona a Segona A quan em vaig adonar que em podria guanyar la vida com a futbolista i, fins i tot, intentar-ho tot sol si amb el Girona no ho hagués aconseguit”. Una trajectòria, la seva, ascendent de manera tan progressiva que s’ha convertit en una rara avis en l’actual indústria del futbol, més acostumats a veure jugadors amb carreres meteòriques, sovint aïllades del món real. “Jo continuo tocant de peus a terra perquè tot plegat m’agafa tard, amb 29 anys, en un molt bon moment per viure tot això. Em trec el barret amb nanos com Pere Pons, a qui no els puja al cap, tot i que tothom ens respatlli l’esquena. A la seva edat els meus pares m’haurien ajudat a no marxar del camí”, afegeix l’amo del mig del camp gironí, que deu en bona part a la família haver-se forjat una carrera paral·lela al marge del futbol. “Tenint la mare mestre, un germà director d’institut i una germana filòloga, a casa sempre m’han inculcat que havia d’estudiar. Sortint del Banyoles, amb 19 anys, podia anar a la Pobla de Mafumet, filial del Nàstic, però la meva mare m’ho va prohibir perquè volia que acabés els estudis”, recorda tot presumint d’haver pogut completar les carreres d’educació i psicopedagogia. Fins i tot va exercir de mestre durant tres anys, mentre jugava a Tercera. “La docència m’agrada, em trobo bé dins les aules i no descarto tornar-hi algun dia. Però, ara per ara, la prioritat és el futbol, que és el que més m’omple”. Normal que no s’ho plantegi quan es troba en el seu millor moment i continua comptant com el primer dia per a Pablo Machín. “Contra el Manchester City, a la pretemporada, em vaig adonar que també podia ser important a Primera. Amb el míster ens coneixem molt bé i ja sap el que li puc oferir. Si estic com ell vol que estigui, continuarà comptant amb mi”, assegura un Granell que, per lluir la seva ja coneguda esquerra arreu de la Lliga, es cuida més que mai. “Si no mantinc una dieta estricta, tinc dificultats per mantenir el pes, i necessito ser molt curós amb tot el que menjo. Forma part de la meva feina i sé que el meu rendiment es veu afectat per això en positiu”.
Una disciplina, d’altra banda, a la qual ja està acostumat. “Soc molt de rutines i intento tenir la vida molt ordenada, a vegades potser massa. Però aquesta vida tranquil·la també m’ha permès arribar fins aquí i poder gaudir de cada moment, com el d’avui, en què tindré l’ocasió de jugar amb la samarreta que m’estimo contra l’equip que sempre he admirat”.
“La docència m’agrada i no descarto tornar-hi algun dia; però, ara per ara, la prioritat és el futbol”