El mètode Coué
És evident que el Reial Madrid tornarà a guanyar. Però en l’última dècada mai no havia començat tan malament un campionat de Lliga. Tot just fa un mes semblava un equip imbatible. El sempre bel·ligerant Piqué, després de perdre contra ells la Supercopa d’Espanya, admetia sense embuts que era la primera vegada en molts anys que se sentia inferior als blancs damunt d’un terreny de joc. Vist en perspectiva, no hi ha gaires maneres més evidents de sentir que has arribat al cim, que has tocat sostre, que quan doblegues el teu principal enemic després d’haver omplert les vitrines amb els títols més cobejats. Un relaxament de l’ambició merengue per afrontar nous reptes era més que esperable. Al vestidor del Barça, en canvi, aquest sotrac sembla haver actuat com un revulsiu. La humilitat que segueix a les derrotes, al costat de l’afany de reivindicar-se de jugadors sobre els quals ha penjat tot l’estiu l’amenaça de nous fitxatges, deu haver generat el seu efecte. Psicologia barata, direu. I tindreu tota la raó del món. Però el futbol d’elit posa sovint en evidència que en els esports d’equip, sota la pressió d’una opinió pública molt informada, com a la borsa, com a les xarxes socials o com en un vell tauler de ouija, la suggestió és molt més poderosa que en la resta d’activitats a les quals dediquem els dies i les hores. Els estats d’ànim es transmeten, es retroalimenten, s’accentuen en espirals incontrolables i acaben transformant la realitat objectiva.
Émile Coué, pioner en el desenvolupament de l’aplicació terapèutica de la suggestió, va descobrir l’eficàcia de l’efecte placebo fent d’apotecari a Troyes (França), entre el 1882 i el 1910. Reconfortava els seus pacients lloant els remeis que els administrava i acompanyava els medicaments amb notes escrites plenes de missatges positius. Es va fer mundialment famós pel seu mètode, en què animava a repetir, com un mantra, vint cops al dia, la frase “Cada dia, i des de tots els punts de vista, vaig de millor en millor”. Coué és el pare de l’autosuggestió també. El podem culpar de les emprenyadores frases encoratjadores en gimnasos i anuncis de roba esportiva. Des de l’Impossible is nothing d’Adidas fins a la frase que el mag Helenio Herrera tenia penjada al vestidor dels seus equips no hi ha gaire distància. “Les coses difícils exigeixen temps. Les impossibles, més temps”, s’hi llegia. Qualsevol ment escèptica les trobarà absurdes i ens comminarà a abandonar aquestes baixes formes de manipulació psicològica. Fins que topem amb allò de Max Weber: “És completament cert –va escriure–, i així ho ha demostrat la història, que en aquest món mai no s’aconsegueix el possible si no s’intenta l’impossible una i una altra vegada”.
En els esports d’equip, sota la pressió d’una opinió pública informada, la suggestió és molt poderosa