“Vivia al sisè; pujava a peu”
Reyes Estévez repassa la seva carrera d’atleta mentre llança un projecte d’entrenador
Per a algunes coses disposem d’un talent natural; d’altres s’han d’aprendre. Algunes coses, senzillament, som incapaços de fer-les.
Sydney Lumet
Un dia vaig descobrir Reyes Estévez.
Era l’hivern del 1993. Érem a Santander. Feia fred i plovia, i els grans corríem després dels petits.
Aquell era un circuit de cros. El terra estava enfangat. Aquella mena de fang que et desmoralitza. No entens el trepig, el terra s’obre als teus passos. Hi ha un moment que et mires els peus. Ja no els veus. No saps si encara vas calçat o si has perdut la sabatilla en algun punt.
Els petits tenien 16 anys. Al grup capdavanter n’hi havia un de llargarut. Un esprimatxat que flotava sobre el fang. Era Reyes Estévez. Com pujava i baixava les costes, aquell nen. Tenia flow. No va guanyar la cursa. Va acabar tercer. No em vaig fixar en els dos que el van superar. Tant me feia. Vaig anar cap a Estévez i li vaig dir: –Ja entens com n’ets, de bo? Seràs una estrella.
El nen va fer cara de pòquer. Tímid, es va forçar a agrair-m’ho. Com si em digués: –Ja ho veurem. Ho vam veure. Aviat el becaven al CAR de Sant Cugat. I d’allà arribaven veus: –El míster té un nano que déu-n’hi-do. El míster era Gregorio Rojo, el tècnic que havia fet triomfar Abascal.
La tropa anava boja amb el nen. Fariñas, Viudes, Bello, Chencho López, Oriol Nin, Hompanera, Illán, Lolo García, Albert Casals... Tota la tarda perseguint el nano, que progressava ràpid.
Estévez va explotar a l’estiu. Aleshores ja no corria amb els nens. El que feia era fer-nos pressió als grans. Ens atacava de lluny, amb l’atreviment dels galifardeus.
–Ha, ha, ha. El picava quan faltaven 300 m. Me’n recordo –diu Estévez.
Sens dubte, avui ja no és aquell nen. Ara és un home madur, a la quarantena, que ha tancat un cicle esportiu fabulós per embrancar-se en un projecte com a entrenador. Acaba de fundar Kingsproject.es, un programa d’entrenament personalitzat per a atletes populars.
–Per a tota mena de corredors –em puntualitza.
Ens hem assegut a la cafeteria de l’Augusta Pàdel Sant Cugat. Estévez viu allà a prop. És la una del migdia i entren fenòmens de l’esport. Enric Masip i Albert Luque, que jugaran a pàdel. Marta Marrero, que entrena algú. Venen a saludar-lo. És fàcil de distingir, Estévez. Conserva un físic peculiar. El cap rapat i brillant. 1,90 m d’alçada. La mirada transparent. El somriure fàcil. –Encara corre? –Doncs miri, avui m’han sortit catorze quilòmetres a la carretera de les Aigües. Últimament estic acompanyant la Victòria Sauleda (prometedora vuitcentista). I així m’hi obligo. –Van de pressa? –A una mitjana de 4m10s el quilòmetre. No anem pas passejant, no...
És un ritme important. Però no ens confonguem. Està a anys llum dels seus temps d’esplendor. –D’on surt, vostè? –Sempre em recordo corrent. Per anar a l’escola, a tot arreu. Vivíem en un sisè. Pujava i baixava per les escales. –I els seus pares? –No hi havia tradició, a casa. El meu pare era paleta. I la meva mare, que en pau descansi, es cuidava dels quatre fills. El meu germà gran es va apuntar a un cros a Can Mercader, a Cornellà. Els meus pares li van dir que l’acompanyés. Vaig guanyar aquella cursa, entre els de la meva edat. Jo tenia nou anys. I vaig continuar guanyant. I em va descobrir Manolo Carrasco. –I el seu talent? –Sempre m’ho han preguntat. Tinc el cos fet per córrer. I gairebé mai no em lesionava.
Estévez va arribar al cim. Dos bronzes mundials en 1.500 m. L’últim, el del 1999, és l’últim podi mundial d’un espanyol en la distància. Un or i una plata europees. Es va encarar amb els millors. ElGuerruj, Morceli, Cacho... Va registrar 3m30s57: segona marca espanyola de la història.
Alguns van voler tocar-li l’ànima. Van dir que podria haver anat més lluny.
–Diu la llegenda que vostè no s’entrenava prou...
–Jo crec que ho haurien d’haver preguntat als meus entrenadors (Pascual Oliva, a Sòria; Pascua Piqueras, en la seva última fase a Madrid). N’accepto una part. Quan ets júnior pots tenir algun any fluix, però jo no faltava als entrenaments. I no escatimava. S’atura un moment. Pensa. Continua: –Ho recordo bé. Un dia, en un entrenament, vaig fer 2.000 m en 5m04s. I després de vuit minuts de pausa, un altre mil en 2m20s...
Compro l’argument. Això no es fa així com així. És feina forta.
Em deixa una última perla: amb prou feines recorda el seu millor record.
–Era el Mundial de Sevilla, el del 99. Quan vaig saltar a la pista no sentia res. Estava concentrat al 100%. Ho vaig explicar a un psicòleg. Em va dir que havia assolit l’estat de concentració perfecte. És molt difícil arribar a aquest punt. Jo ho vaig fer. I el dia decisiu. Els Mundials de Sevilla. Quina enyorança d’atletisme.