Un artista que triomfa al cinema sense guió previ
ALBERT SERRA, EL NOI DE BANYOLES QUE VA ESTUDIAR FILOLOGIA HISPÀNICA, IRROMP EN L’ESCENA INTERNACIONAL COM UN CINEASTA EXPERIMENTAL I INNOVADOR MOLT ALLUNYAT DE L’ACADÈMIA I LA TRADICIÓ
El cineasta Albert Serra es troba actualment a Berlín, on prepara
Liberté, un encàrrec de Cris Dercon, director del teatre Volksbühne. Es tracta d’una obra ambientada al segle XVIII, que narra la història d’un empresari francès que intenta exportar a Alemanya els valors de llibertinatge. L’estrena està prevista pel febrer. El nomenament de Dercon al capdavant del Volksbühne, fa dos anys, va crear certa polèmica perquè el seu currículum el situa més en el món de l’art, on ha estat director del Museu Boymans van Beuningen, de Rotterdam, i de la Tate Modern, de Londres, fins aquest any.
No és la primera vegada que Albert Serra s’endinsa en l’àmbit teatral. El 2010, Àlex Rigola el va fer debutar al Teatre Lliure de Barcelona amb dues obres experimentals: Pulgasari i Més enllà dels
Alps.
Fa poc més d’un mes, Albert Serra també va fer la seva primera exposició a la galeria d’art Cadaqués, amb un muntatge que consistia en la projecció de la pel·lícula Roi Soleil, sorgida al seu torn de la performance que li va encarregar la galeria Graça Brandão de Lisboa a començaments d’aquest any.
Aquestes produccions confirmen una cosa que el mateix autor s’ha encarregat de repetir sovint. És artista abans que cineasta, les seves “accions artístiques” tenen un recorregut difícil d’encasellar, que trenca barreres i que ha estat reconegut ja internacionalment en festivals de cinema com Canes o Locarno, però també ha estat present a la Biennal de Venècia o la Documenta de Kassel i se li han fet retrospectives al Pompidou de París i l’Arsenal Institut de Berlin, ha obtingut diversos premis i la seva obra és objecte d’estudi a les universitats.
Hi ha dos episodis biogràfics que marquen l’Albert Serra. Neix a Banyoles el 1975, on torna sempre que la feina l’hi permet. Continua sent fidel als seus orígens, als seus amics, a la seva colla. Lluís Serrat, Sanchini, i Lluís Carbó, Gigi, han estat dos dels seus actors fetitxe. Són també el seu refugi per a algú que no forma part del món dels directors. Ha conegut però no ha format part d’aquesta cultura urbana, dominant, que marca el ritme i les tendències artístiques. I l’altre aspecte que el defineix és que és llicenciat en Filologia Hispànica i en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, a més d’haver estudiat Història de l’Art. Va arribar al cinema, doncs, sense haver passat ni per l’Escac ni haver cursat estudis audiovisuals. I això explica una manera de filmar, de recerca d’actors que no són professionals, de guions gairebé inexistents, un estil allunyat de l’Acadèmia.
No és gens estrany que el seu últim projecte, llargament anunciat, sigui una pel·lícula sobre l’art contemporani titulat: I’m an artist. Ho ha dit en més d’una ocasió: “M’agraden més els llibres que el cinema”. Es declara abans admirador de Dalí i Warhol que dels grans directors de cinema. El seu amic Vicenç Altaió, a qui va elegir per al paper de Casanova a la pel·lícula Història de la meva mort, afirma que “és un filòleg que utilitza el llenguatge audiovisual”. Per això, més que explicar una història, les seves pel·lícules busquen la puresa formal, les atmosferes menys habituals, amb arguments més conceptuals, difícils d’explicar. Amb un ritme lent, amb diàlegs abstractes. Quan fa tres anys Albert Om li va dedicar El convidat, va fer aparèixer l’àvia de Serra, que, a més de cuinar-li un arròs negre, va dir dues bones veritats. “Les seves pel·lícules són una mica extravagants, de vegades li dic que no les faci tan fosques” (es referia a la llum, no al rerefons). I després va explicar davant la càmera l’origen ultralocal dels gens de Serra: el seu avi ja feia funcionar la màquina de cinema del poble de Lladó. “Això no m’ho havies explicat mai”, deia l’artista cineasta amb indissimulada emoció per a algú que des dels 15 anys diu que té consciència d’artista. Aquest ego que vol ser l’antiego, és el que li dona confiança, la seguretat per dirigir els actors o per retratar de forma provocativa grans personatges com ara el Quixot, Casanova, Lluís XIV, Hitler o Goethe.
I com li passava al seu admirat Dalí, a Albert Serra li produeix rebuig tot el que tingui ressonàncies burgeses, vinculades al que està establert. És la raó última per la qual recorre a actors no professionals. El truc de les seves pel·lícules no rau en l’habilitat interpretativa aconseguida a còpia de repetir una i mil vegades una escena. Al contrari, els actors construeixen una narració sense saber-ho i el relat emergeix de la capacitat de muntatge de l’artista que hi ha darrere de la càmera.
Serra prepara a Berlín l’obra ‘Liberté’, un encàrrec de Cris Dercon, director del teatre Volksbühne Entre la colla d’inseparables hi ha dos amics actors: Lluís Serrat, ‘Sanchini’, i Lluís Carbó, ‘Gigi’