En terres franceses
Cada any vaig a la platja d’Argelers. És un homenatge personal que li faig al meu pare i als que com ell van poder sobreviure al ras, a la pura sorra de la platja, malgrat les malalties, el vent gèlid, la neu, les puntades de peu dels guàrdies senegalesos i la indiferència d’alguns polítics espanyols i també catalans que només es van preocupar de la seva vida, la dels seus i les d’alguns dels seus companys d’armes. Un dels pocs polítics principals que es van interessar, n’ignoro quant, pels anomenats oblidats va ser Josep Tarradellas, encara que no va censurar mai a França que fiqués mig milió de republicans espanyols en camps de concentració. A més, estava convençut que la major part d’ells van ser ben tractats. I no, no va ser així, però que tingués present, encara que només fos durant una estona, aquells republicans anònims, molts d’ells ferits; aquells espanyols plens de polls i famèlics; aquelles dones de dol i dolor és una cosa que sempre li vaig de concentració de Dachau. I quan recorro el port sempre crec i hi vull veure la figura d’aquell poeta sevillà sobtadament envellit. El veig amb el seu abric atrotinat; en una de les butxaques expliquen que va aparèixer el seu últim vers: “Estos días azules y este sol de la infancia”. Veig el poeta sense afaitar i, com sempre, fumant. El poeta, més que fumador, era aquells dies finals un home definitivament fumat. Que actual que és sempre Antonio Machado en aquesta Espanya nostra que comença a assemblar-se alarmantment a aquella que va precedir el desastre.
Avui, dijous, mentre escric aquesta crònica, em sobrevola un sorollós helicòpter policial. Potser és el mateix de sempre, el que apareix fins i tot els dies de la Champions League. Però ara mateix, a Barcelona, un odi cert i gens dissimulat es pot veure en moltes mirades ciutadanes si t’atreveixes a discrepar de la versió oficial. Una cosa que, fins fa poc, jo només aconseguia veure en algunes petites poblacions. I altres mirades