“Fa segles que la gent no es rebel·la per mandra i per por”
FILÒSOFA I ASSAGISTA
Què ens importa realment? Amb aquesta pregunta filosòfica com a eix del seu discurs, Marina Garcés (Barcelona, 1973) feia aquesta setmana els últims retocs –forçada per l’actualitat política– al seu pregó de les festes de la Mercè de Barcelona, que ahir va pronunciar. Filòsofa i assagista, publica Nova il·lustració radical (Anagrama), una reflexió sobre la crisi de civilització i les formes de vèncer el relat dominant que no es pot fer res. Fa uns anys, va desafiar els seus alumnes de Filosofia a la Universitat de Saragossa que no obeeixin, si poden.
“Per què veniu?”, quina pregunta per als seus alumnes!
Vaig escriure aquella carta en un moment en què sentia que em molestava la seva obediència, que era un seguidisme acrític, i això en una classe de filosofia no té sentit. Hi som perquè volem i la pregunta obriria aquell desig de relacionarnos d’una altra manera amb el que fem.
La filosofia fa les preguntes incòmodes, però no sempre dona respostes.
A la filosofia ens hi porta algun tipus d’incomoditat, de desencaixament amb la vida que t’espera o la que se suposa que és normal i per això busques més enllà. Ens adonem que tenim molta formació però som analfabets a l’hora de relacionar-nos amb el nostre temps, hi ha una gran desproporció entre el que sabem i el que podem fer i això ens deixa fora de joc.
No deu ser que en realitat podem fer molt poc?
És una de les coses que més em preocupen: com es construeix la sensació d’impotència. I moltes vegades el que ens fa sentir impotents ens anestesia. Quan pensem que no podem fer res, passem de llarg. Però són marcs perceptius, culturals, polítics, mediàtics que el pensament crític ha de desmuntar. Som aquí, som vius i podem fer molt encara que la sensació és que no podem fer res.
I, tot i això, vivim a gran velocitat, passant pantalles com en un videojoc.
Sí. Més que el present vivim la immediatesa, un canvi constant de notícies, d’activitat. Mirem endavant i no sabem què imaginar, el futur ens fa por, pensem en el canvi climàtic, en la desigualtat, en la vida dels nostres fills i tot tendeix a tenyir-se de fosc. Tenim aquest horitzó i després un present que és pura immediatesa. Amb aquestes dues dimensions del temps cancel·lades
quedem molt nus.
Com ens defensem de la postveritat, si és tan còmode interpretar la realitat a mida?
Com ens podem enfrontar a un producte que es fa a la carta? Potser falta una idea forta del que és veritat o mentida i la filosofia aquí hi té molt a fer. Depèn de si estem disposats a comprometre’ns amb el que fem; si mantenim la relació tova entre veritat i mentida no hi ha conseqüències, però en una relació de compromís la veritat ja entra en joc. “Ho dius de debò?”, aquesta pregunta l’hauríem de fer constantment.
En el seu pregó parla de la Barcelona a la qual li agrada arribar, com vol que sigui aquesta ciutat?
A Barcelona hi visc, però no hi treballo. Per què hi torno? A part de la meva vida personal, què em vincula a la ciutat? Hi ha una manera de fer ciutat que em fa sentir que la meva vida no és només una vida privada, per treballar, reproduirte i consumir. Barcelona té una tradició de vida col·lectiva i vida política molt fortes que va des de la reacció als abusos de poder que estem veient aquests dies, o la forma com els barris es defensen de l’especulació immobiliària i turística fins a la manera com ens agrada estar junts i compartir l’espai.
Què opina dels processos participatius en la ciutat? Crec en la democràcia radical, que crea les condicions perquè ens impliquem en la vida que compartim. Millor com més participació, però si no ho convertim en un nou mecanisme tancat de només preguntar determinades coses i sota determinades premisses. Una cosa és implicar-nos en diferents nivells de decisió col·lectiva i l’altra és aquest simulacre de la participació en què sempre hi ha algú que ha fet la pregunta. Hem de poder fer junts les preguntes que han de guiar la nostra vida en comú.
També defensa la política al marge dels partits.
Crec en la política però no en el politiqueig, el tacticisme. Els polítics difícilment es poden escapar d’un joc tancat d’interessos lligats a aconseguir i mantenir el poder. Sota aquesta lògica és molt tancat l’espai dels possibles de la política.
I per què la gent no es rebel·la, per què tanta resignació?
Aquests dies treballava en un taller de filosofia amb textos del segle XVI al XIX i és curiós perquè surten referències constantment al tema de la por i la mandra com allò que no ens deixa canviar. Ens fa mandra ser lliures i ens fa por, i perdre la por té com a conseqüència la incomoditat, haver de fer un esforç, posar-te d’acord amb l’altre, prendre a les teves mans la pròpia vida. Se’ns fiquen dins la por i la mandra i cal expulsar-les i per a això cal estar amb els altres, requereix educació, aprenentatges compartits.
I en lloc de suport el que trobem és una gran hostilitat en la vida. Ens fem mal.
Molt. En temps de crisi com el nostre, però no crisi econòmica sinó de civilització, de paradigma, d’horitzons, en lloc de dir “què en fem de les pors que desperta aquesta situació”, entrem en lògiques molt defensives, de preservar privilegis, de reforçar identitats replegades sobre si mateixes i atacar de manera molt salvatge el que no pensa com tu, el que ve de fora, el que té una altra religió.
Com es reverteix això?
D’entrada, cuidant el llenguatge, a tots els nivells. La matèria primera de les relacions és la paraula, hem de començar a comprometre’ns en com ens dirigim uns als altres i a partir d’aquí tot... l’educació, l’escolta, el respecte, la confiança.
Parlava de la identitat com a trinxera.
Soc molt crítica, tant en l’àmbit filosòfic com en el polític, amb la idea forta d’identitat, del tipus que sigui. No hi ha identitats monolítiques encara que funcionen com a mecanisme de cohesió. Jo crec en les singularitats: una llengua, un lloc, una història compartida, que ens fan diferents com a col·lectius, però que això siguin identitats essencials és una construcció cultural, molt útil i molt perillosa.
I en el cas català?
A tot el riu central hi ha hagut un independentisme poc identitari perquè a Catalunya no tenim res, tret de la llengua, que ens pugui separar de la resta. Tots som fills de gent de pas i això fa que la pregunta “qui som?” tingui un sentit obert de com volem viure i sota quines formes institucionals, socials, polítiques i culturals i no estigui preguntant per les identitats.
La seva ciutat, diu, està feta de gent que va i ve lliurement, però l’amenaça terrorista ho ha alterat tot.
La ciutat és un espai de relació dinàmic, on es pot arribar i iniciar una vida entre desconeguts i en aquest moment la possibilitat d’arribar i anar-se’n està molt condicionada pel tema del terrorisme, la seguretat, la vigilància... fins a quin punt podem viure emmurallats de nou?
París aixeca un vidre blindat per protegir la torre Eiffel.
Volem caure en això? Barcelona ha tingut una resposta col·lectiva de vèncer aquella reacció immediata de demanar més vigilància i el “no tenim por” expressa que no volem caure en la cultura de la por. Amb cada piló de formigó i cada control policial una ciutat és menys ciutat perquè perd aquella condició de viure de manera anònima. D’altra banda hi ha el tema de la violència immobiliària i econòmica, que fa que a les ciutats que són en el centre de l’especulació ja no s’hi pugui viure.
Com es pot frenar l’atracció del gihadisme als joves?
Entrem en un territori molt fosc per a nosaltres, que és el poder de captura sobre aquests joves que viuen en barriades com les de les nostres ciutats. Ells posen la vida a disposició i ens és molt difícil entendre quina força té aquesta causa, es ridiculitza amb les verges al cel, però d’on treuen aquesta força? D’una humiliació històrica? Dubto que els nois de Ripoll l’hagin viscut, però saben transmetrela i retornar-la com a ràbia. Únicament condemnant no farem res, cal entendre.
“L’independentisme català és poc identitari perquè res, tret de la llengua, no ens pot separar de la resta” “Volem viure una altra vegada emmurallats? Amb cada piló de formigó, la ciutat és menys ciutat”