Sota, cavall i braves
Lamentava aquesta setmana Joaquín Luna, no en una de les seves columnes sinó en un trajecte compartit a l’ascensor del diari, que li costa trobar restaurants amb ànima. Que ja cansa tant local de falsa cuina casolana amb un aspecte idèntic i els mateixos suggeriments penjats en una pissarra tallats pel mateix patró, gairebé sempre braves, cebiche, croquetes i d’altres. Té raó l’admirat company, a qui vaig acabar acompanyant, mentre xerràvem, en el seu trajecte fins a Turris, d’on és client assidu, suposo que perquè li agrada el pa que elaboren, gairebé tant com xerrar uns minuts amb les dependentes, que ja l’ esperen.
I penso que Luna, que no ha amagat mai que és molt més d’un bon plat de cullera que de rareses de la cuina d’avantguarda –aquella nit tenia taula al Sant Joan– deu ser una d’aquelles persones fidels als llocs i a qui els regenten, fins que tanquen per jubilació. Dels clients capaços de ficar-se el cambrer i el xef a la butxaca, encantats de complaure una persona afable que és com de la casa. Segurament, dels afortunats que aconsegueixen que li guardin l’última ració –per a ell sol, que detesta compartir– del seu plat favorit si està a punt d’acabar-se.
Cada vegada resulta més difícil trobar aquesta complicitat en una ciutat com Barcelona, on els establiments obren i tanquen sense parar. Desesperat per la invasió de nous locals, molts propietats de grups, el xef Adelf Morales protestava al seu Facebook: “Avui he traçat un radi d’un total de dues illes del meu restaurant de l’Eixample, i hi he comptat: 5 hamburgueseries, 5 pizzeries, 2 libanesos, 4 kebabs, 1 rus, 3 xinesos, 7 japonesos (algun de camuflat), 8 de tapes, 2 d’arrossos, 2 braseries, 2 veggies d’aquests que ara es porten, rotllo amanides”. Cases de menjars de tota la vida, pel que sembla, cap.