Natures vives
Madrid es divideix entre els empàtics amb el tema català i els més fanfarrons que parlen de “Cacaluña”
Els intel·lectuals firmen un manifest mentre els independentistes coneixen a la fi el cos de la Guàrdia Civil, que també parla català en la intimitat. Bé, en realitat són intel·lectuals i artistes, l’aristocràcia de l’ànima, la brillantor que il·lumina els qui han interpretat Shakeaspeare o han ideat brillants visions del món clàssic i modern. En el manifest llegeixo, entre altres frases: “No participis! No votis!”. I penso en el mal ús de l’imperatiu i el seu ressò: aquella ordre constant que el nostre món que, o bé exigeix comprar, o no pensar, o paralitzar-se. No em diguin que no és summament atractiu, per inaudit, imaginar un intel·lectual suplicant-te que no facis alguna cosa. Potser és aquesta l’estratègia: aconseguir que un acabi pensant que si t’ho requereixen Millás, Marsé,
Marías o Marisa Paredes igual cal atendre el seu prec. Van ser més llegits els noms en negreta que el text; sol passar.
Existeix un Madrid empàtic amb la causa catalana, desitjós de trobar una sortida, fins i tot que caigui Rajoy, potser l’única solució a curt termini per reorientar el conflicte. Però hi ha un altre Madrid aspre i fanfarró, que n’està fins al capdamunt i 2 parla de “Cacaluña” i altres marranades. Mario Vargas Llosa va presentar aquesta setmana el seu llibre
Conversación en Princenton ienla roda de premsa no va dubtar a titllar de “provincians sense cap ni peus” els catalans sobiranistes.
Són temps de riscos necessaris i 4 sumptuaris. Rihanna, madrilenya per un dia, va presentar la seva col·lecció de maquillatges per a Sephora. La cantant afirma a la revista Elle que s’arrisca tant amb els vestits perquè “he d’aprofitar els pits abans que em caiguin”. L’antiga saviesa del carpe diem. Alhora, la nostra artista global més gran, Rossy de Palma, presenta una col·lecció-càpsula per a Mac. L’ha titulat
Frames, ja que, segons confessa, “cal posar-hi un marc a tot el que vols, per enaltir-ho i donar-li una presència”. Ella ho va aconseguir amb el seu nas cyrano.
Aquesta setmana, la re-movida es va tornar a reajuntar per passar la tarda a la Fresh Gallery del barri de Salamanca. Allà, encara amb calor tropical, s’inaugurava la mostra Bodegones Almodóvar, un periple autobiogràfic des de la cuina del cineasta. Tot va començar la Setmana Santa passada, quan es va posar a fer fotos a la cuina per combatre el tedi. De sobte va sentir una excitació: “Admirava la pintura al tremp de la paret, el corian blanc de la placa de cocció, com si fos la primera vegada que els veia”. Gerros amb formes femenines, el món de la infantesa, figuretes de Malévitx, codonys, kiwis, estampats de Fornasetti i un endoll que apareix a gairebé totes les obres resumeixen el diàleg entre l’orgànic i l’estàtic. La seva poètica de la quotidianitat uneix intimitat i confidència. “Un no pot mentir quan està a la cuina”, afirmava el director acompanyat per un gran mestre: Antonio López , a qui va dedicar la mostra. També hi havia
Soledad Lorenzo, que em va renyar: “Ja no cal dir que estem bé malgrat tenir 80 anys, és el normal”, a més de Bibiana Fernández, Màxim Huerta, Félix Sabroso, Palomo Spain, Mario Vaquerizo i tot el clan que representa els artistes amb grapa va brindar pel seu Almódovar a la galeria de l’argentina Topacio Fresh i el seu marit, el català Israel Cote.
Pedro Almodóvar, malgrat totes les llegendes, en la distància curta és un home encantador i enginyós. “Com que no soc professional, només he volgut treballar amb llum natural. Em vaig dir: que sigui Déu qui ho il·lumini tot”. D’aquesta manera li picava l’ullet al pare Ángel ,a l’organització del qual, Mensajeros por la Paz, anirà destinat el que es recapti amb la venda de les peces. “Avui sobren les causes per contribuir, no obstant això, del pare Ángel m’atreu la immediatesa amb què s’utilitzen els diners. Algun dia escriuré la pel·lícula de tot el que passa a l’església de San Antón, que es troba al pol oposat de l’església i els capellans que jo vaig conèixer”. Almodóvar diu que els bodegons reflecteixen com n’està de lligada la seva privacitat a la seva obra: la seva casa de Pintor Rosales ha sortit en diversos plans de les seves pel·lícules. També transmeten idees de l’amor, com aquelles cebes espellofades al costat d’una rosa en un got d’aigua, la història de les nostres vides.