L’Iran trepitja el fre
El règim dels aiatol·làs ha anunciat que no fabricarà míssils de més de 2.000 quilòmetres d’abast, una manera de distanciar-se de la política de Corea del Nord a la recerca del favor de Donald Trump.
No per inspiració divina, sinó per fred càlcul polític, el Guia Suprem de la Revolució, Ali Khamenei, ha limitat a 2.000 quilòmetres l’abast de la ira de l’Iran. La República Islàmica no fabricarà míssils de llarg abast, malgrat tenir la capacitat tecnològica per fer-ho, segons el comandant en cap dels Guardians de la Revolució, Muhammad Ali Al-Jaafari. D’aquesta manera, l’Iran vol evitar ser ficat al mateix sac que Corea del Nord, el dictador de la qual amenaça amb atacar el territori dels Estats Units amb míssils intercontinentals en cas d’agressió.
Les afirmacions d’Al-Jaafari –que només respon davant Khamenei– es produeixen arran de l’enduriment de la política dels Estats Units respecte a l’Iran. El president Donald Trump s’ha negat a validar el compliment de l’acord nuclear que Barack Obama va subscriure al seu dia amb l’Iran. Per la qual cosa aquest va ser reenviat dijous passat al Congrés, que va decidir no tocar-lo a canvi, una vegada més, d’endurir les sancions al programa balístic iranià.
Segons el general Al-Jaafari, l’autèntic objectiu és “afeblir la salut de l’economia iraniana”, sense la qual el seu intervencionisme a l’Orient Mitjà es veuria minvat. Tot i això, la fixació dels Estats Units es traduirà, segons el fedaí, en una determinació més gran a millorar el seu arsenal ba- lístic, encara que sense ogives nuclears. De fet, l’Iran no necessita augmentar l’abast dels seus míssils, perquè ja estan sota el seu radi una infinitat de bases dels Estats Units a la regió, a més de tot el territori d’Israel i els seus rivals a la Península Aràbiga. En aquest sentit, els míssils iranians –singularment els Khorramshahr, provats aquest mateix any– no són tant una amenaça contra efectius dels EUA, com una amenaça a les vendes d’avions de guerra a la regió del món on més facturen.
Hi ha preocupació també a Israel i l’Aràbia Saudita, perquè les intervencions maldestres i sagnants a l’Iraq i Síria, lluny de minar l’Iran, han estès la seva àrea d’influència. Malgrat que Riad, que fa uns mesos posava Qatar sota setge per capitanejar el fracàs de la revolta sunnita a Síria i per contemporitzar amb l’Iran, ara descongela les seves relacions amb l’Iraq, després d’algunes dècades, tot i la proximitat de Bagdad a Teheran.
També Ankara ha millorat ostensiblement les seves relacions
Tant Israel com un gran nombre de bases dels Estats Units estan dins del seu radi d’acció de 2.000 km
amb Teheran, i el seu millor aliat, l’Azerbaidjan d’Heydar Alíyev, està a punt de restablir les connexions ferroviàries amb la República Islàmica, inserint-la al corredor nord-sud de transport de mercaderies que ha d’arribar fins a Moscou i Hèlsinki.
La Unió Europea tampoc no està per la labor d’aïllar l’Iran, que ha demostrat ser l’enemic més temible de l’Estat Islàmic. Menys encara amb la confirmació en el poder del president Rohani, moderat en el pla polític i liberal en l’econòmic.
Prendre-li a l’Iran la condició de potència regional –de la qual acaba de donar compte de nou en decantar de manera fulminant la partida kurda de l’Iraq– no sembla la política més intel·ligent –sense entrar en la seva capacitat de bloquejar el golf Pèrsic i de disparar el preu del cru. Però Trump, Tillerson i Mattis tenen les seves pròpies idees i interessos.