Federico León despulla en escena el procés creatiu amb ‘Las ideas’

Un matí l’autor i director teatral Federico León (Buenos Aires, 1975), un dels referents del nou teatre independent argentí, es va llevar i va trobar l’ordinador a terra, destrossat. “Ho vaig perdre tot: guions, contes, l’obra que escrivia... Vaig portar el disc dur a arreglar, però no van aconseguir recuperar-lo. Vaig intentar recordar el que havia perdut i reconstruir-ho. Impossible. Vaig pensar: “A algú se li espatlla l’ordinador i ho perd tot, però l’accident és el punt de partida d’una nova idea”. De Las ideas, la seva nova proposta teatral, estrenada al festival Kunsten de Brussel·les –que la coproduïa– i que avui arriba al teatre de Salt dins el Festival Temporada Alta.

“Més enllà del que un busca i vol hi ha el que passa: una quantitat enorme de factors que un no pot preveure mai. I si un accepta aquests accidents, els pot entendre com a propostes permanents de la realitat”, assegura. En aquest cas, l’accident el va portar a muntar davant el públic una intensa jornada creativa entre ell mateix i el seu col·laborador Julián Tello. Un intercanvi sobre una simbòlica taula de pingpong desordenada que mostra “la barreja que hi ha en un procés de creació entre oci i feina”. Els espectadors assisteixen al naixement i el desenvolupament de les idees d’uns protagonistes que no se sap si són ells o uns personatges, si és realitat o ficció.

“Les idees podrien ser les nostres idees, però no són necessàri- ament les nostres idees. Nosaltres som nosaltres, però alhora fem de nosaltres mateixos. Gairebé al començament de l’obra es diu: “Tant és saber si és veritat o no és veritat. El que compta és que sigui versemblant”. Però la discussió que tirem endavant m’interessa, una discussió veritable. Quan apareix una idea em fa la sensació que tot és possible i que hi ha un vertigen similar al que un sent quan pensa en l’infinit. Intento atrapar-la, crec que la puc dominar, però es multiplica, es ramifica, sempre obre noves possibilitats. Sento insatisfacció perquè tota l’estona estàs encerclant un punt, i t’hi acostes, però no hi arribes mai”.