I quan es va despertar, el drama encara hi era

EL país se’n va anar a dormir dijous amb la imatge de les furgonetes de la Guàrdia Civil, reconeixibles pels seus llums blaus, dirigint-se enmig de la nit a la presó d’Estremera, al sud-est de Madrid, amb nou exconsellers de la Generalitat a bord. El mateix país es va despertar divendres al matí i el drama encara hi era, com el dinosaure al conte de Monterroso. Però, sobretot, es va llevar amb una sensació d’impotència democràtica i igualment de fracàs col·lectiu.

L’exconseller Santi Vila, l’únic dels detinguts per al qual la jutgessa Lamela no havia decretat presó incondicional, va poder abandonar el penal després de pagar, ahir al migdia, els 50.000 euros de fiança. A la sortida, va dir dues coses. Una, que era descoratjador veure que els qui eren membres del govern català haguessin ingressat a la presó amb el carnet de reclús. I dos, que demanava als presidents del Govern, del Congrés i del Senat que posessin fi a aquesta situació terrible, que no beneficia en res la democràcia espanyola.

D’un temps ençà, els dies a Catalunya són flàccids com el camembert que va inspirar Dalí per als seus rellotges tous i inflamats com les girafes en flames igualment dalinianes. A mesura que avançava la jornada hi va haver talls de carreteres, manifestacions multitudinàries i una convocatòria de vaga general per al dia 8. Res que no fos previsible, tot el que ens condueix a un futur impredictible. I la jutgessa va dictar una ordre internacional de cerca i captura de Carles Puigdemont (i quatre exconsellers), que a la mateixa hora declarava a la televisió pública belga que estava disposat a presentar-se com a candidat a les eleccions del 21-D, fins i tot des de l’estranger.

En aquest clima es va saber que Catalunya és l’autonomia on més va pujar l’atur a l’octubre. El país és tan fràgil com la política. Les eleccions difícilment resoldran res. I fins i tot poden acabar d’enredar-ho tot.